A banda de traginar i tirar trastos que no recordo per quin motiu guardava, les mudances serveixen per remenar caixes que havien quedat en la inòpia. Ha estat en una d'aquestes caixes on he descobert, talment com si hagués topat amb el cofre d'un tresor, un feix de cartes i postals degudament escrites a mà. La correspondència comprèn un període de 14 anys, del 1988 al 2002. La primera carta és dels padrins Elvira i Ramon. Me la van enviar mentre era de colònies. La darrera, amb tampó bosnià, un flirteig de quan tenia vint-i-dos anys. Pel mig hi ha les cartes de final d'estiu -i final d'amor. Una d'aquestes és la d'una noia que passava les vacances a Almatret. Quin text més dramàtic! I quin regal d'excusa per poder quedar i compartir un cafè, després de tant de temps, al final de l'estiu.