De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l'any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.
Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L'aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s'enfilava. 
Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m'expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la vall de Sant Pere, vam estar a punt d'equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d'arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.
De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d'Ascó i les serres de la Fatarella.
El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.