El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l'Ebre l'anomenen rapitenc -poques vegades un gentilici s'adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l'han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l'hora del vermut, el món es para. Els neguits s'evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l'hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l'ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d'hivern a la plaça, l'ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada. 

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l'experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d'un vermut, era més bona i suggeridora.

Perquè d'això es tracta. D'aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d'incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D'aquesta manera, l'hora del vermut no tindrà final.