L'hivern? Massa embromat. L'estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l'any.

Els sembrats són verds -si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L'època de l'esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos i els capvespres somien que són eterns.

Quan s'encadenen uns quants dies bons, temperats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l'acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t'allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te'n vas Vedat amunt, a buscar pins que t'ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l'Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l'estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s'ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n'adones, ja estàs esperant la primavera següent.