Fa uns deu anys vaig treballar una temporada a Veneçuela. No hi he tornat però he seguit la seva degradació política i econòmica. Un exemple: si a la dècada de 1970 un pis a Caracas costava tant com a Nova York, avui equivaldria a una rajola de la cuina.

La riquesa, provinent sobretot del petroli, se l'apropia una minúscula oligarquia. El 1989, l'empobrida classe popular es revolta en el conegut Caracazo. Unes dos mil persones moren en els enfrontaments, però com que els rics controlen els mitjans de comunicació, les televisions només emeten concursos de bellesa i episodis de Tom i Jerry. El descontentament l'aprofitarà el militar Hugo Chávez per guanyar les eleccions.

Chávez reparteix els ingents guanys de Petróleos de Venezuela (PDVSA) entre els militars i els seus seguidors, que aviat viuran en luxosos xalets i conduiran cars totterrenys. Mentrestant, la corrupció, les desigualtats i inseguretat augmenten. Els carrers estan plens de gent que ven el que pot i els hospitals públics funcionen gràcies als metges cubans. Per evitar segrestos i robatoris, molts comerços tanquen perquè clients i empleats arribin a casa amb llum de dia i els restaurants estan protegits per vigilants armats. A Puerto Ordaz, ciutat d'uns 50.000 habitants, on conflueixen les aigües de diferents colors dels cabalosos rius Orinoco i Caroní i cuinen unes saboroses piranyes a la brasa, cada dia hi havia algun baleado (mort per armes de foc). La revolució chavista només ha beneficiat els seus, i ara els desprotegits es tornen a revoltar.

Nota. A l'aeroport de Ciudad Bolívar exhibeixen l'avió Río Caroní amb què el 1936 l'americà Jimmy Angel descobria la cascada més alta i llarga del món, salt que porta el seu cognom. Amb ell volava el català Fèlix Cardona Puig qui, amb Joan Mundó Freixas, ja l'havien cartografiat anys abans. El mèrit, com sempre, se l'emporta només l'americà.