Quan estudiava, en acabar els exàmens m'esclatava una sensació de llibertat com la que deuen gaudir ara la majoria de l'estudiantat, amb el llarg estiu per davant. En el meu cas, com que compaginava els estudis universitaris amb el treball, la finalització dels exàmens era doblement agraïda. No haver d'anar a classe ni estudiar nits i caps de setmana equivalia a assaborir un temps que semblava infinit.

Un cop acabats els estudis, percebia que m'esperava un esplèndid futur en el qual "només" hauria de treballar al matí i l'espai de les classes, de quatre a nou de la nit, l'ocuparien inacabables hores de lleure a pler. Però la vida té tombs amagats. Fa uns anys, un amic que estudiava Dret a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) em va demanar ajuda. Com que t'ho saps i no et costarà gaire, per què no em fas els treballs a distància? Tenia tant temps lliure que vaig acceptar. Amb els seus codis d'accés, suposadament era ell qui entrava al fòrum virtual d'una assignatura que discutia alguna llei, en una altra que s'havia de redactar un parell de pàgines sobre una sentència judicial, etc.

El següent pas es veia venir. La petició es va convertir en una imploració en tota regla, de les que entendreixen l'ànima. Amb dos nens petits no em concentro i aquesta assignatura la tinc tan entravessada que no l'aprovaré mai. I aquí ve la part fonamental: per què no em fas tu els exàmens? I jo, que a estones em divertia ajudant un amic, vaig deixar l'ètica de banda i vaig assentir. Vaig aprovar l'assignatura. No només això. Després d'anys de no estudiar, em vaig entusiasmar tant amb la matèria que vaig obtenir matrícula d'honor!

El que em sap greu és que no puc vantar-me de l'única matrícula d'honor que he obtingut de pàrvuls a la universitat perquè, acadèmicament, el mèrit és seu. Això sí, queda el bon record del sopar que va tenir el detall de convidar-me quan va saber la nota.