Escric aquestes ratlles el 29 d'abril encara amb la ressaca del recompte electoral. Per tant, se'm fa difícil analitzar-ne detingudament els resultats i, a més, com que tothom ja els haurà llegit segons la seva manera d'entendre la situació política, tampoc pretenc buscar coincidències en la seva valoració. Naturalment que a mi em satisfà la recuperació pel PSC de l'escó al Congrés per Lleida, la victòria socialista a Espanya i els bons resultats obtinguts a Catalunya, de la mateixa manera que altres poden sentir-se igualment satisfets dels seus, però avui voldria mirar d'entreveure què pot passar en les properes setmanes per tal que, d'aquests resultats i de la formació del govern que se'n derivi, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i d'Espanya en puguin treure alguna conclusió positiva que permeti avançar en la resolució dels diversos conflictes que pateix la nostra societat.

Crec que la fragmentació electoral que s'ha donat en el mapa polític no és un fet puntual, sinó que ens hi haurem d'acostumar. Això passa a casa nostra i arreu dels països amb sistemes electorals proporcionals. Per tant, els acords o aliances postelectorals, es concretin o no en governs de coalició, seran el nostre pa de cada dia. Els blocs que es conformen davant una situació com la que tenim, en principi, tenen a veure amb les diferents posicions ideològiques i, en aquestes eleccions generals, l'esquerra i el centreesquerra han obtingut una clara majoria parlamentària, cosa que no aconsegueix el bloc de centredreta, dreta i extrema dreta.

Davant d'aquesta realitat, és obligació i responsabilitat del Partit Socialista formar un govern estable i de progrés i les negociacions per aconseguir-ho s'han de dirigir al bloc que disposa de més representació parlamentària.

En aquesta tessitura, si es posen al davant les polítiques socials, amb la defensa de l'estat del benestar en primer lloc i la reversió de les retallades en els serveis educatius, sanitaris i assistencials; si es blinden els drets i llibertats que hem aconseguit; si es prioritza la lluita contra les desigualtats que ha generat la crisi amb polítiques fiscals progressistes, suport als emprenedors i dignificació de les pensions; si es proposen mesures actives per generar ocupació estable i de qualitat, especialment entre els joves; si es dona un impuls decidit a les polítiques ambientals i d'habitatge, a les de recerca i a les de cooperació; si es pensa en una política exterior que ens lligui cada vegada més a Europa, que ajudi a resoldre els conflictes i que afronti amb solidaritat el repte de les migracions; si s'activen polítiques d'igualtat entre gèneres i, finalment, si es posa per damunt la voluntat de diàleg i d'acord, enfront la confrontació i la judicialització en els conflictes polítics que tenim damunt la taula, l'acord és possible i es pot aconseguir.

És l'hora, doncs, de la responsabilitat de tots. De deixar de banda els retrets que no porten enlloc, de no repetir els errors del passat i de mirar endavant cercant camins que ens obrin noves oportunitats.

Aquests darrers mesos, i referit a fets esdevinguts fruit del mateix conflicte, hem llegit i escoltat, en català i castellà, escrita o cridada per persones i grups radicalment oposats, una frase que dol a qualsevol demòcrata: "Ni oblit, ni perdó", "No olvidamos, ni perdonamos". Penso que seria un greu error seguir per aquesta via i prefereixo proposar, per tal que siguin ateses, les paraules amb les quals el president de la II República Manuel Azaña acabava un dels seus discursos més brillants, pronunciat a Barcelona quan ja s'albirava la derrota de la Guerra Civil: "Pau, pietat, perdó".

Ara s'obre una oportunitat per al diàleg, per a l'entesa i l'acord entre forces polítiques diferents que poden compartir uns mateixos valors de progrés, de solidaritat i de justícia social. No ens la podem deixar escapar.