Sobtadament, m'arriba la notícia de la mort de l'amic Bartomeu Porta a Nova Zelanda, on vivia des de fa 46 anys.
Aquest il·lustre borgenc tenia una personalitat extraordinària que generava una forta empatia amb tothom que s'hi relacionava. Jo he tingut l'honor de fer-ho des de fa més de trenta anys, quan un amic comú ens va presentar. En Bart, com li agradava que l'anomenéssim, era llavors cònsol honorari d'Espanya a Chrischurch, capital de l'illa del sud de Nova Zelanda, i realitzava una valuosíssima tasca en el foment de les relacions entre els dos països en els camps comercial, cultural i turístic i tenia interès que, en la meva condició de diputat, li facilités alguns contactes amb la finalitat d'incrementar-les.
La seva trajectòria professional i personal em va fascinar i vàrem establir una intensa relació i amistat. Bart Porta a principis dels anys 70, junt amb la seva família, va acceptar el repte d'anar al país més allunyat del nostre per representar una empresa del sector tèxtil que importava llana de Nova Zelanda, atès que llavors aquell país n'era el principal exportador mundial.
El territori neozelandès, d'uns 270.000 km2, té ara una població de només 4.800.000 habitants i en aquells anys no arribava als 3 milions. Bart Porta molt aviat va aconseguir fer-se conèixer a tot el país i, a més del comerç de la llana, molt aviat es dedicà a altres activitats com la gestió d'empreses pesqueres i també la representació de productes catalans i espanyols de diversos sectors. Espanya tenia relacions diplomàtiques amb NZ però tots els afers es gestionaven des de l'ambaixada a Austràlia. Fou llavors que el seu amic Jaume Segarra el va proposar com a cònsol honorari i assumí aquesta responsabilitat, sense remunerar, durant molts anys amb total eficàcia i dedicació. Més tard, quan es va obrir l'ambaixada espanyola a Wellington la seva funció consular va disminuir i al cap d'un cert temps ho va deixar amb el reconeixement de tothom amb qui s'havia relacionat.
La seva activitat viatgera i comercial, però, no va parar mai fins que els estralls de la malaltia no li deixaren continuar. En Bart va saber conjugar molt bé el seu doble paper. A més de les importacions de llana, que van anar minvant amb el temps, va augmentar les de productes de la pesca i de fruites com els kiwis i des d'aquí hi exportarem avions Aviocar, vaixells de pesca d'altura, oli, vi, ceràmica i calçats.
Viatger incansable, va fer centenars de voltes al món, però sempre que podia s'escapava a les Borges on li agradava conrear les amistats i la relació familiar. Quan em trucava per dir-me que venia, sempre vam trobar un moment per dinar plegats i repassar la situació política i econòmica del nostre país, que a ell li preocupava molt.
En Bart Porta era una persona molt coneguda a Nova Zelanda. Vaig fer-hi un viatge privat el gener de 1992 i, interessat com estava per conèixer la seva realitat agrícola, ramadera i comercial, en poques hores em va proporcionar una entrevista amb els ministres d'Agricultura i d'Indústria que, sense cap mena de protocol i amb els seus propis vehicles, van venir a l'hotel on m'hostatjava per celebrar la reunió. Disposava d'una agenda de contactes amb el primers ministres, ministres i alts càrrecs de l'administració que li permetien representar el país amb tota dignitat. D'aquestes relacions en van sorgir diverses visites de ministres de NZ a Madrid durant aquells anys.
Era conegut i estimat per la societat civil. L'heroi nacional de NZ és Sir Edmunt Hillary, la primera persona que va arribar al cim de l'Everest l'any 1953, i en Bart hi tenia una gran amistat. A través seu em va dedicar una fotografia que guardo amb tota cura per l'admiració que sempre li he tingut.
Cada any el dia 31 de desembre a les 9 del vespre em trucava, per ell eren les 9 del matí del dia 1 de gener i ens fèiem els bons propòsits pel nou any que ell ja havia tastat, amb la sort que per ell era l'estiu i per nosaltres, el cor de l'hivern. Fa dos anys no ho va fer i em vaig preocupar. Dies més tard, en telefonar a la M. Teresa, la seva esposa, em va donar la notícia de la seva malaltia, que no va poder superar.
El recordarem sempre. Que la terra li sigui lleu!