Viatjar sempre té recompensa. Sempre. No cal anar gaire lluny de casa per descobrir nous paisatges, per ensopegar amb algun detall que passa desapercebut a primera vista. És el que vam viure el cap de setmana de la revetlla de sant Joan. La cua de vehicles que amenaçava a la sortida de Vimbodí ens va fer canviar de rumb. El mapa ens marcava la nova ruta que havíem de fer fins a Montbrió del Camp, ara passant per Prades i pel coll d'Alforja. Més enllà d'uns quants ciclistes que aguantaven la calor d'inici d'estiu, la tranquil·litat de la carretera es veia acompanyada per boscos, avellaners i oliveres. Cap embús. A l'altra banda, el neguit turístic de Cambrils portava un altre ritme.

Nosaltres havíem decidit relaxar-nos en les aigües termals. Les grutes romanes ens feien pensar en el passat gloriós d'una civilització que torna a estar de moda. És la proposta que fa la revista El Temps, en petits fascicles, amb el títol de "Retorn a la romanitat". Estarem atents a la proposta garriguenca. De moment, hem d'esperar al jardí botànic del balneari de Montbrió del Camp. Al cor del recinte arbrat, hi sobresurt una sequoia de grans dimensions. Es fa mirar. A tocar de l'arbre d'origen californià hi ha un plafó, força desgastat, que explica part de la seva història. Hi ha un nom que hi destaca: Ramon Maria de Dalmau i d'Olivart. Ell, nascut a les Borges Blanques l'any 1861, va ser el creador d'aquesta finca amb aires colonials. Ell, jurista, polític i escriptor, havia estat membre de la Reial Societat Geogràfica. La presència de les exuberants sequoies que es poden contemplar al jardí de les termes correspon a la curiositat científica d'una família vinculada a l'interès per l'estudi de la geografia, tan present al segle XIX.

Molt poca gent sap aquesta història. L'hem descobert per casualitat. Potser sigui molt anecdòtica. No ens preocupa això. Ara sabem que, en aquell racó del Baix Camp, hi plana un gest garriguenc. Toquen quarts de tres del migdia. Fa molta calor. Abans d'anar a dinar, farem un passeig pel nucli antic del poble. No hem pogut acabar la ruta dels rellotges de sol. Avui el temps s'ha aturat al segle XIX, amb el vistiplau del marquès d'Olivart. Viatjar sempre té recompensa.