Es podria dir que vivim immersos, gairebé sense que ho vulguem, dins de la mar fluctuant i tempestuosa de la informació. No sabem ben bé de quin naufragi provenim. Simplement hi estem sotmesos i ens aferrem a les barcasses mig corcades de les creences i ideologies per no enfonsar-nos-hi. Quan el que ens arriba s'adequa al que creiem, respirem com qui toca terra ferma.

Però interessa de debò la veritat? Què és, de fet, la veritat? La meva? La dels meus? La dels diaris? La de les tertúlies? La dels missatges que amb prou feines tenen més de 150 caràcters i que col·lapsen els mòbils? La de les imatges? Recordo una foto que va córrer fa un cert temps del Papa Francesc portant un llacet groc sobre la sotana blanca, que va fer emocionar un munt de gent, la qual no es va preguntar en cap moment si la foto havia pogut ser manipulada.

Potser perquè les dimensions de la informació són ingents, un acaba malfiant-se del que arriba pensant d'entrada que tota informació és sobretot desinformació. Si, com deien els antics, la veritat és l'adequació de la realitat i l'intel·lecte, i la paraula és allò que hi fa d'intermediari, potser per això és normal que un se senti nàufrag o senti que la veritat viu segrestada, sotmesa a l'imperi de l'opinió i els interessos.

Pitjor que no saber on resideix la veritat és la indiferència per saber tan sols si hi és, renunciar a qualsevol mena d'esforç per assolir-la, a la humilitat a l'hora de referir-s'hi, de parlar-ne.

Substituir l'impuls de cercar la veritat pels impulsos emotius de les notícies, del soroll i la cridòria és el que mourà molts vots a les pròximes eleccions. Ara que s'atansa Setmana Santa, val la pena de recordar el silenci de Jesús davant la pregunta de Pilat: "I què és la veritat?" Tant de bo poguéssim respondre aquesta pregunta fita la mirada en la pau, la justícia, la concòrdia, l'acolliment del feble i del necessitat com a estendard.