La toponímia és una de les branques de la lingüística que podem documentar de més antic. A partir del segle XIII els registres civils i, sobretot, els eclesiàstics (que feien les funcions supletòries) ens han deixat un munt de testaments, acords, judicis, etc. que ens fan aflorar els noms de lloc dels termes; també els relacionats amb l'aigua: els hidrotopònims. L'altra font d'informació és la memòria oral, transmesa de pares a fills: aquí hi vaig veure baixar palots de fruita empesos per l'aigua, aquí es va fer una bassa, aquí hi he vist un metre i mig d'aigua, etc.

Aquestes ancestrals formes d'aportar coneixement a la societat fixen hidrotopònims com rubinals, el gatellar, fondo de..., barranc de..., riu de..., riera de..., vall de..., séquia, torrent, font, coma, bassa, etc. A les Garrigues vaig fer un estudi basat en els topònims que apareixen als mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya i són el 13% del total. Aquest vell sistema d'alarma (el nom) ara és tristament substituït per número de polígon i parcel·la i en els trams urbans els cursos d'aigua sovint reben noms de persones o de qualsevol referència buida del sentit de curs d'aigua.

Què hi perdem en això? Els noms no fan la cosa però són útils per prendre precaucions. Menystenim els noms i la natura. Manllevant Joan Fuster, "Nosaltres podem passar dels cicles d'aigua però els cicles d'aigua no passen de nosaltres", hi són.

PS: Una abraçada molt gran a tots els que s'han vist perjudicats pels aiguats d'aquest octubre i tots plegats, estiguem alerta d'allò que fem com a societat vora els cursos hídrics.

Jordi Satorra