Avís a navegants: ací no trobareu referències a cap enemic invisible. Ben al contrari, açò és un cant ferm a la cosa concreta: als projectes productius de proximitat i/o ecològics, que han tingut la destresa de fer de l'actual crisi un cru aprenentatge. No com d'altres, que de tot en fan una oportunitat per exercir la filantropia a lo Amancio Ortega, versió rural 2.0: s'estila el pagès washing a l'agronegoci, també a casa nostra.

Aquestes setmanes, hem assistit a un fenomen accelerat d'enxarxament entre petites productores alimentàries, que han triplicat la venda a domicili, tot reinventant els canals de distribució tradicionals. Sumem-hi l'exitosa campanya en defensa dels horts d'autoconsum i pel manteniment dels mercats a l'aire lliure (de competència municipal), que han confirmat l'existència d'alternatives vàlides i dignes, aportant resiliència a un sector amb dècades d'UCI acumulades.

Davant d'això, es fa palès que tant les polítiques conjunturals com el paradigma sobre el qual hem construït l'anomenada normalitat responen a una lògica política i social urbanocèntrica i al servei del gran capital. Resulta que, mentre es dispara la despesa als supermercats i les grans superfícies i la nostra agenda es col·lapsa d'entreteniments balconaires, la petita pagesia assaja noves maneres, sense el suport de l'administració. I funcionen.

Potser ha arribat l'hora de traçar una estratègia d'autosuficiència alimentària. Als pobles, creant i consolidant vincles entre pagesia local i botigues, bars, escoles residències i grups de consum. I a la comarca, creant eines de distribució compartida que seguisquen la lògica d'un nou sentit comú, més d'acord amb els recursos i les necessitats del territori i la seua gent. Enfront del model neoliberal de globalització corporativa i les seues múltiples crisis, comencem a caminar per fer de les Garrigues un indret més saludable, més sostenible i més sobirà? La lluita contra el despoblament també va d'això.