Em sembla que durant aquesta pandèmia, i aclaparats pels canvis que està provocant en les nostres vides, la majoria no hem pogut deixar de pensar que potser res no tornarà a ser igual. No cal dir que per alguns això constitueix un motiu d'esperança, perquè ja fa temps que desitjaven fer net i albirar una nova etapa històrica, per altres constitueix un motiu de fonda preocupació perquè temen perdre coses importants i potser per molts constitueix un motiu d'incertesa, perquè no saben si allò que pot venir serà millor o pitjor.

Gosaria dir que, per convenciment o perquè així tenen l'obligació de manifestar-ho, els optimistes superen de llarg els pessimistes o els catastrofistes. Els primers auguren que la recuperació serà ràpida i posen d'exemple una ve baixa per il·lustrar-ho, si bé reconeixen que poden aparèixer imprevistos que ho allarguin una mica tot plegat. Els segons, per contra, asseguren que el món que vindrà serà el que, de fet, ja estava venint, però que ens negàvem a admetre que pogués arribar, perquè el sistema econòmic i productiu imperant requereix que la gent segueixi gastant i invertint com sempre. És a dir, per a ells el món d'abans de la pandèmia ja estava caducant i mostrava signes d'esgotament, que s'ocultaven per interessos econòmics i polítics inconfessables.

Què més voldria que poder-me pronunciar amb rotunditat sobre el món que vindrà i així poder ajudar els nostres lectors a prendre decisions encertades i a esvair dubtes. Ara bé, sí que em sembla evident que la pandèmia ha situat en el centre del debat polític i social fenòmens i propostes que fins ara només concernien unes minories, a qui s'acusava de no tocar prou de peus a terra. La renda garantida bàsica, per exemple, ha deixat de ser una proposta utòpica o experimental, per esdevenir una opció seriosa que molts governs tenen sobre de la taula. El treball en xarxa, abans només a l'abast de quatre autònoms o una minoria de treballadors qualificats, avui ja hi ha moltes organitzacions que ho preveuen com una alternativa massiva capaç d'estalviar costos i oferir major flexibilitat horària i laboral als empleats. La globalització tan lloada, arran de la deslocalització productiva que pot convertir en extremament vulnerables davant tot tipus d'amenaces economies abans molt sòlides, avui ja s'està qüestionant seriosament.

Per tant, la pregunta que hem de fer-nos, crec, és: la pandèmia accelerarà allò que, tard o d'hora, hauria acabat passant o només esdevindrà un parèntesi temporal abans de tornar a la vella normalitat?

Per la meva banda, veig clar que la crisi sanitària, social i econòmica provocada per la Covid-19 en comarques com la nostra pot constituir una oportunitat per copsar els avantatges de tenir com a puntal un sector agroalimentari potent, de disposar d'hàbitats amb poca densitat de població i facilitat per a l'esgambi o de no haver de dependre econòmicament d'un tràfic embogit de mercaderies i de persones atrafegades. Potser encara resultarà que aquesta pandèmia convertirà allò que podíem veure des del nostre terrer com un conjunt d'amenaces en un reguitzell de noves oportunitats.