Darrerament, en segons quins contextos, escoltem moltes frases del tipus "cal redefinir la relació entre el món rural i el món urbà". Massa sovint, sentències així són emeses per persones de ciutat, amb perfil tècnic, acadèmic o polític que, si bé creuen conèixer en profunditat la realitat del món rural, poques vegades és per experiència directa i quotidiana. Probablement jo soc una d'aquestes persones.

En els tres anys que porto vivint a la comarca, a part de treure'm el carnet de cotxe (a una edat impensable per als autòctons) he tingut el plaer de conèixer persones que s'estimen profundament la seua terra. Algunes d'elles m'han obert sa casa, amb altres he compartit àpats i, fins i tot, militància! Per motius que comence a entendre, per a moltes hi ha quelcom més fort que la necessitat, o la sang, que els empeny a quedar-s'hi. Però, quan tinc l'ànim baix i em falten la paciència i la perspectiva, s'esborra tot rastre de comprensió. Llavors recorde les raons per les quals vaig marxar jo mateixa, escollint una opció que d'altres potser tampoc no entenien.

Siga com siga, ambdues realitats, rural i urbana, estan subjectes al mateix fil, que ara es tensa, ara es desgasta... Perquè ni la ineptitud política ni la resignació de la societat són mals endèmics dels pobles encara que semblen brillar-hi amb més força. Igual que a tot arreu hi ha gent bona, lúcida i amb ganes de canviar les coses. Que el neguit per aferrar-nos a una certesa, que és la mediocritat coneguda, no ens faça oblidar-ho. I sobretot, siguem conscients, reivindiquem el "juntem-nos" de l'Ovidi i deixem de confondre distància interpersonal amb distanciament social, perquè amb la segona ja sabem, aquí i allà, qui guanya la partida.