Cada vegada que escolte la cançoneta de torn "el que cal és augmentar el valor afegit", em bull la sang. A escoles agràries, jornades tècniques, institucions públiques, plans estratègics... Fins i tot jo mateixa l'he cantada alguna vegada temps enrere. Quan sona la tornada, totes (o quasi totes) creiem i assentim com qui va a missa a escoltar la paraula divina cada diumenge, cercant l'esperança o la redempció. La veritat és que ho han fet bé aquests senyors, han creat escola i doctrina. I aquelles que tenim ganes de canviar l'estat de les coses, o que simplement volem sobreviure a aquesta realitat que s'ha tornat hostil, ens hem agafat a un ferro roent.

Una part del món rural, la més precària, la més apartada i desconnectada dels grans centres de consum, ha acabat assumint el rol dels perdedors. Ens hem empassat les receptes d'èxit que algun tecnòcrata miserable ha vestit de profecia. I ara què toca? Seguir intentant-ho, millorar i emprendre. La cultura de l'esforç ens fueteja amb tanta intensitat i de manera tan constant, que no tenim temps per ocupar-nos de les ferides.

Cal que ens fem conscients. Que comencem a parlar de valor espoliat i sobre com s'ha estat erosionant (i encara ara es fa) la nostra manera de fer, el nostre coneixement, el nostre paisatge... Identifiquem qui, partint d'un esglaó superior, devalua la nostra força de treball convertint aquesta ruptura en font d'enriquiment personal (i també de violència estructural). Posem-nos al centre del discurs i deixem d'obviar aquells elements que ens fan habitar un conflicte permanent. I llavors assenyalem-los, i no deixem que continuen decidint la manera com hauran de viure els nostres fills.