Aquests últims mesos a les Garrigues assistim a un intens i viu debat sobre el model de comarca que cal bastir. És un debat que enfronta opinions tan distants com legítimes. Ara bé, algunes d'aquestes opinions ben legítimes em semblen profundament errònies.
Em costa d'entendre, per entendre, com alguns dirigents polítics de Junts o del PDeCAT critiquen l'imminent l'aixecament dels peatges de l'AP-2, al·legant la minva de recaptació de l'IBI que comportarà, sense apreciar les fabuloses oportunitats de desenvolupament econòmic que la mesura pot proporcionar als seus municipis i a la comarca en general. Quant pagarien la Terra Alta, el Priorat o els Pallars per disposar d'una via d'alta capacitat  òptima i infrautilitzada (pot absorbir cinc cops més de trànsit) que les travessés?  En lloc d'estar ja programant la creació de sòl industrial a la vora de l'autopista per atraure inversions, a alguns alcaldes garriguencs els preocupa més queixar-se de l'IBI que deixaran de recaptar. És a dir, mentre es planyen per les molles que perdran, ignoren la quantitat de pans sencers que pot proporcionar-nos una autopista sense peatges. Perquè encara que s'acabarà imposant una taxa reduïda per al seu manteniment, la previsió és que esdevingui una via privilegiada de comunicació molt millor que l'N-2 (que també pagarà aquesta taxa) i capaç de fer-nos tremendament competitius com a territori.
Potser encara em costa d'entendre més que els mateixos que no creuen en l'alliberament de l'A-2 segueixin persistint a exigir la conversió en autovia de l'N-240 entre les Borges i Lleida. Malgrat que a partir del setembre la majoria de camions i alguns cotxes ja passaran per l'autopista i sense mesurar com això pot incrementar substancialment la fluïdesa i la seguretat del trànsit restant a l'N-240, s'han entestat a construir una autovia malbaratant diners i territori. D'altra banda, l'argument que això obligaria els camions que fan el recorregut Lleida-les Borges a fer molt tomb és demagògic, perquè és evident que es tracta d'un volum tan petit sobre el total (un 5%) que han de poder seguir utilitzant l'N-240 sense entrebancar gens las circulació.
En el desplegament de les renovables es tornen a evidenciar dos models de desenvolupament econòmic i territorial ben contraposats. Els que clamen a favor de facilitar la implantació arreu de grans parcs fotovoltaics i eòlics ja han visitat els territoris de l'Aragó on aquest model ha colonitzat el paisatge? Si hi van, comprovaran que no hi ha aportat cap mena de desenvolupament econòmic ni demogràfic, ans el contrari. És cert que eren territoris ja més despoblats i empobrits que les Garrigues, però també ho és que les renovables l'únic que han fet és consolidar una generació de rendistes que viuen a Saragossa capital. Els representants de l'oligopoli energètic espanyol mitjançant els fons Next Generation i els préstecs a baix interès que ha propiciat l'expansionisme monetari del BCE pretenen arrendar terrenys indiscriminadament (ofereixen més de 2.500 euros/hectàrea/any) i fer-hi unes inversions especulatives en horts solars i parcs eòlics. Un cop embutxacades les subvencions a fons perdut (que poden cobrir el 30% de la inversió) i que serviran per avalar crèdits a mitjà termini a un interès molt baix, el gran negoci consistirà a traspassar la instal·lació a fons d'inversió que ofereixin rendibilitats del 5% sense cap risc a estalviadors prudents. Algú creu que això durà dinamisme econòmic i llocs de treball al territori? Engreixar el gran capital de l'Ibex-35 ens farà més sobirans energèticament? S'ha pensat, si els terrenys es volen recuperar per al conreu, què se'n farà dels daus de formigó colgats que sostindran les columnes un cop amortitzades les instal·lacions? I en com pot perjudicar l'extensió dels regs del Segarra-Garrigues (pel qual tant s'ha lluitat) si una part dels terrenys s'omplen de panells solars i els propietaris ja no tenen cap interès a dur-hi l'aigua? I en com l'existència de parcs enmig de terra fèrtil pot entrebancar la creació de finques més grans i productives? 
Ho deixo aquí, però crec que cal sospesar avantatges i inconvenients i, sobretot, confrontar models i no encegar-nos amb les molles.