Fa més de cent anys, quan anaven mal dades, la necessitat va empènyer formes d'organització que marcaren per sempre més el tarannà de la societat catalana, i en especial la rural. Els mitjans de producció, però també els de reproducció de la vida, van ser objecte d'administració per al i des del comú.

L'any 2021 a les Garrigues continuem tenint certes caresties i els municipis grans no se n'escapen. Totes, i més, estan presents en documents estratègics com l'Agenda Rural de Catalunya i són debatudes, generalment per separat, en diferents fòrums. L'objectiu: generar, i consolidar, formes de viure socialment justes i ambientalment sostenibles. Malauradament, aquests debats, i el llenguatge i formes que acaben prenent, sovint s'allunyen del dia a dia de la població.

No obstant això, quan s'obre una escletxa per parlar-ne ens adonem que les eines poden estar més a l'abast del que sembla. Tenim una comarca vertebrada, socialment i econòmica, per les cooperatives agràries. Empreses de gestió col·lectiva que van sobrevivint -algunes millor que altres-, als reptes del sector i les exigències del mercat. Ara bé, som conscients del paper que pot tenir aquest agent tan nostrat a l'hora de donar resposta a les necessitats dels nostres pobles i el seu entorn?

Tenim ja desenes de famílies associades participant d'estructures de naturalesa democràtica. Podem imaginar-nos les nostres cooperatives gestionant la massa forestal del terme? O obrint seccions de consum per abastir-se d'aliments de proximitat? O impulsant una xarxa de calor o d'internet al poble? O procurant un servei de cures i menjar a domicili per a les persones que ho necessiten?

Sona a utopia, però algun cop, no fa molts anys, això fou real. Potser és moment de reprendre-ho i adaptar-ho als nous temps. L'alternativa ja sabem quina és. Ens hi posem?