Una pel·lícula de la Carla Simón ambientada al sud del Segrià ha fet furor a Berlín. Es titula Alcarràs, com a hores d'ara tothom sap. I qui més qui menys coneix un amic, una cosina, una parenta, una vaca o un palot de la fruita que apareix al film i ho expliquem amb orgull als grups de WhatsApp, fet que demostra que se'ns fa estrany que un equip de rodatge de pes esculli el territori per ambientar i explicar una història. Fa uns anys això mateix va passar amb Las cartas de Alou, un film dirigit pel premiat Montxo Armendáriz i que també va tenir el territori com a protagonista. En canvi, no m'imagino els veïns o les veïnes d'un racó de Brooklyn fent safareig pel mòbil tot comentant que si fulana o fulano surten al darrer capítol de Greg Berlanti i Sera Gamble. No, perquè hi estan avesats. Però això no vol dir que les seves històries siguin millor que les que puguem explicar nosaltres. És més una qüestió de creure'ns-ho més. Ara bé, potser convindria sortir del monotema de l'agricultura i de les penúries implícites. Potser ho podríem provar amb Les històries de la mà esquerra o les Calaveres atònites de Moncada. O demanar-li a l'Ernest Costafreda que guionitzi una sèrie que es titularia Costalamel i que tractaria sobre els descosits i les costures de Llardecans, que, per més que dissimulin, com a Hollywood, també n'hi ha.