En les darreres setmanes han ressonat titulars que parlaven sobre l'acord sobre el tant percentatge d'audiovisual en català en grans plataformes com Netflix i ensems al cinema en general. L'esforç i la polèmica són completament comprensibles. La societat actual consumeix moltíssimes d'hores setmanals de contingut audiovisual a través dels mòbils, ordinador, etc.

La llengua en què s'assimilin i es gaudeixen els continguts ens diu molt de la situació sociolingüística del país. En aquest cas, el català es troba en uns mínims tan espectaculars que cal l'ajuda dels dirigents polítics per promoure'l.

Per part de les grans empreses, no és cap notícia que serveixen la remuneració més alta, i la presència del castellà majoritari significa, en part, que una part del públic o ni tan sols s'interessa per l'ús de la llengua o prefereix, ras i curt, el castellà. 

Em pregunto si tota la polèmica sobre el fet de negociar una minsa presència del català a les grans plataformes només demostra la tendència del parlant a cercar l'opció més fàcil, allò que tots entenem, i que no ens hem d'esforçar ni tan sols a canviar l'idioma en dos segons si hi ha la possibilitat.