Les proves que el canvi climàtic ja forma part de les nostres vides semblen sorgir de sota les pedres: incendis descontrolats a les nostres terres i arreu, riuades i canvis meteorològics que provoquen destrosses amb menys temps entre si. Aquesta informació no és nova per a ningú; tothom ha llegit, sentit o vist algun d'aquests desastres que fan basarda d'esguardar. Així doncs, el negacionisme ferri, que argumenta que aquests successos, com la riuada al País Valencià o els incendis de Califòrnia, són fets inconnexos fruit d'un atzar capritxós, sembla cada vegada menys sostenible.

Ara bé, davant els desastres climàtics sorgeix un altre relat: la politització del que ha passat, que sovint deriva en una mena de guerra de dits acusadors. Aquesta resposta és també una forma de negacionisme: una manera d'ajornar la presa de mesures, la consciència i, sobretot, les responsabilitats.

Fins ara, les lluites ecologistes s'havien associat als moviments socials i d'esquerra. Tanmateix, el relat de l'extrema dreta, que fins fa poc es posicionava des del negacionisme, probablement s'emmotllarà a la nova realitat, incorporant l'ecologisme als seus discursos. Aquest fenomen no és nou: l'econacionalisme ja fou molt present en els moviments feixistes europeus del segle XX. Cal estar alerta perquè les nostres vivències no siguin segrestades per discursos que canvien segons bufa el vent.