Davant de l'episodi de contaminació de l'aigua per agroquímics que ha afectat un bon nombre de municipis de la comarca, he pogut llegir afirmacions a les xarxes del tipus "som un país de segona". Tot i partir d'una categorització xenocèntrica i desmobilitzadora, em sembla important subratllar la base material del paral·lelisme. En certa manera, aquelles catàstrofes socials i ambientals, que en molts imaginaris i durant molt de temps han estat "pròpies" de països del Sud Global, ara també són nostres. Bé, ja ho eren, però sovint es dilueixen al cap de poc temps, esmorteïdes pel soroll mediàtic, alimentat al seu torn pel caciquisme local i el corporativisme nacional.

Segons la majoria de models de projecció d'escenaris climàtics, la mitjana de precipitacions disminuirà bastant d'ací al 2050, al mateix temps que les temperatures s'elevaran. Tot això ja està afectant, de manera directa o indirecta, les persones amb menys ingressos, les que viuen en zones amb serveis més febles i, per descomptat, aquelles que tenen oficis directament dependents de la disponibilitat, i la bona salut, dels recursos naturals més bàsics: l'aigua i la terra.

En aquest punt, buscar solucions tècniques per adaptar-nos a la situació és imperatiu. Sembla, però, que hauria d'anar necessàriament lligat al fet d'explorar models de governança basats en l'equitat i la justícia social. Per arribar-hi, cal iniciar un qüestionament radical sobre els usos del sòl i la tinença de la terra, la tipologia i el destí dels cultius, el tipus de maneig i els circuits d'abastiment. I, sobretot, crec que és imprescindible augmentar la conflictivitat i l'organització social al respecte, perquè literalment ens hi va la vida. A totes.

Perquè arribarà un moment en què haurem d'escollir per força. Però potser encara som a temps de construir les respostes. Aigua per a qui?, aigua per a què?