Ahir vaig rebre unes notes de veu de mon germà Josep al mòbil. El Josep viu a un poblet a setanta quilòmetres de Munic. Sí, també tinc germans. I més germanes. La família, tal com l'hem acabat entenent els llatins -els pitjors són els assidus a l'església-, és un cercle petit. Convindria superar aquesta curtesa de mires que no fa més que respondre a la por de perdre. Posseir, el verb, és mala companyia als temps que corren. L'apocalipsi, el caos, perdre-ho tot, és el millor que ens podria passar. I abans d'anar al tema de l'article, i tornant al concepte de família, per deixar-ho clar: els altres germans i germanes no substitueixen l'imperatiu volgudíssim de l'entorn més proper. 
El Josep engega la primera nota de veu dient que m'estima. Diu: "Gabriel, t'estimo". I tot seguit afegeix que "fa massa que no ens veiem". Amb el Josep no ens fa vergonya dir-nos que ens estimem. Tot seguit m'explica que de vegades sent pànic per com va el món. Pateix pels fills, sobretot, diu. També afirma que té l'esperança que en algun moment ens valdrem de l'amor per fer desaparèixer l'absurd, per donar pas als valents. I que aquestes "persones malèvoles", diu primer, "o malaltes", puntualitza, quedaran arraconades. Hi ha un moment que, escoltant-lo, l'imagino descalç buscant un lloc on seure al seu ghat preferit de Varanasi, a l'Índia: un somni de pedra a la llera del Ganges, on les fogueres cremen nit i dia i transformen el que havia estat viu en cendra. Com les fogueres de tardor cremen al secà. Tot hi fa cap: branques, malesa i pensaments. A l'acabar la darrera nota de veu ja no tinc clar qui m'ha parlat, si el Josep o Jesús.