Que una població de sis mil habitants com les Borges, on pot passar perfectament més de quinze anys sense que s'hi produeixi cap assassinat, n'hi hagi hagut dos en menys d'un any, no és normal i resulta alarmant. Per acabar-ho d'adobar, els dos assassinats estan relacionats amb formes de criminalitat comunes i no són pas el fruit de rampellades emocionals o de trastorns psicològics. Com és lògic, la majoria de la ciutadania està preocupada i els comentaris i murmuracions abunden, perquè la impressió general és que, tard o d'hora, acabaria passant grossa.
Costa d'entendre com, havent-hi qüestions estructurals de fons que afavoreixen la comissió d'aquests fets tan luctuosos i greus i d'altres de menor gravetat però de la mateixa índole, no ha estat fins al segon crim que la màxima autoritat municipal hagi decidit de convocar aquest mes la Junta de Seguretat. De debò que, juntament amb el seu equip, no havien previst què podia succeir? De debò que no s'havien adonat d'allò que la vox populi comentava i constatava cada dia i per això no havien pres cap mesura? Doncs, pel que sembla, en un exercici de manca d'iniciativa, de passivitat imperdonable i d'abandonament de responsabilitats, ha estat així. En el cas de les Borges bé podrem dir (disculpeu-me l'humor negre que conté la frase) que quan fou mort el combregaren.
De les nefastes decisions públiques i de les polítiques profundament equivocades passades en sorgeixen les grans calamitats i, en aquest cas, el gravíssim problema d'ordre públic, inseguretat ciutadana i amenaça per a la convivència que patim a la ciutat. A què em refereixo? Doncs al fet que en l'àmbit urbanístic, el dels serveis socials i el governatiu, s'han comès equivocacions de gran abast que pagarem car, perquè ja han dut criminalitat severa, marginalitat creixent, conflictivitat social i deteriorament dels serveis públics (educatius, sanitaris) i encara en duran més, perquè la societat borgenca s'ha estripat. 
S'ha estripat perquè durant decennis s'ha permès edificar sense llicència d'obres i avui, en la zona que abraça sobretot la partida Rubinals i adjacents, però no només, s'hi han aixecat gairebé un centenar d'edificacions il·legals, bona part de les quals sense les condicions d'habitabilitat mínimes i proclius a la marginalitat. És cert que potser cap ajuntament dels darrers quaranta anys no ha fet prou, però alguns no han fet res. Quants expedients urbanístics s'han obert aquests darrers dotze anys i quantes sancions s'han imposat? Jo diria que cap i, si no és així, espero que em corregeixin i s'ofereixin dades. Ara bé, el desori més gros es va produir en el període 2003-2007, quan en quatre anys hi hagué tres arquitectes, que en lloc d'intentar frenar el frenesí constructor, que no tenia ni cap de peus i per això provocà un pet immobiliari antològic que va culminar amb nombroses promocions fallides, van posar encara més llenya a la caldera. Aquells anys el mateix ajuntament va concedir llicència d'obres a promocions que ultrapassaven els volums edificables i feien constar com a quartos trasters allò que eren altells. Fins i tot el mateix ajuntament intentà modificar el planejament per tal de construir quaranta pisos (com si no se n'estigués aixecant ja centenars impossibles de vendre's) en un solar destinat a equipaments. Sort que el TSJC declarà nul·la de ple dret l'aberració urbanística que anaven a perpetrar i avui s'hi ha pogut bastir l'Arxiu Comarcal. 
En l'àmbit de les polítiques socials i governatives s'han comès altres bestieses semblants. També en l'etapa 2003/2007 el mateix ajuntament actuà com a copromotor del bloc d'habitatge protegit de davant de l'estació de RENFE. És a dir, es pretenia afavorir la cohesió social mitjançant l'adjudicació d'habitatges assequibles, obligant els qui els adquirissin a viure en una punta isolada del poble, sense cap habitatge a la vora i allunyada més d'un quilòmetre de qualsevol equipament o servei. Sort que els adquirents han demostrat tenir més sentit cívic que els qui van promoure els habitatges i no han abonat una conducta marginal. A tot plegat, cal afegir-hi que aquests últims anys s'ha empadronat a persones sense cap vinculació al municipi que no podien acreditar un contracte de lloguer i no s'ha realitzat CAP inspecció per tal de constatar les ocupacions il·legals i abusives, ni s'han comprovat les condicions d'habitabilitat de les promocions fallides. 
En definitiva, quan recalen en una població colles nombroses de persones sense cap vinculació ni familiar, ni social, ni laboral amb els que hi viuen, atretes per habitatges de promocions fallides a preus rebentats, és fàcil que sorgeixin problemàtiques de marginalitat, de pobresa i de convivència que desemboquin en nuclis endogàmics. Aquestes nuclis afavoreixen que alguns delinqüents, incloent-n'hi d'extremament perillosos, que s'hi camuflin aprofitant certes afinats i lligams afectius  o simplement recorrent a l'atemoriment. No hem de ficar pas tothom al mateix sac ni confondre la marginalitat i la pobresa amb la delinqüència, però si no es prenen les mesures adients la ciutadania pot acabar barrejant-ho tot i exigint que s'actuï sense mirar prim. Ara bé, les autoritats que han comès tot aquest reguitzell d'equivocacions desastroses i no han sabut actuar quan calia, ja no poden fer-se més l'orni ni tornar a repetir les seves conductes negligents. Ens hi juguem massa per permetre'ls-hi que segueixin posant en perill la convivència i comprometent l'ordre públic, perquè si no comencen a prendre decisions valentes persistiran els incidents i la criminalitat i els borgencs no els ho perdonaran.