Recentment s'ha tornat a qüestionar la legitimitat dels consells reguladors i la d'un departament que diu promoure la petita producció alimentària de qualitat mentre l'asfixia. El grau just de perversió que pot caracteritzar una política alimentària en mans d'un mercat que sempre té gana i d'uns buròcrates que no saben on és el nord. Instruments com les DOP, que havien d'ajudar a promocionar el territori i el seu producte estrella, amb tot el que això implica, s'han acabat convertint en una penyora per a les mateixes productores i el seu entorn. El mateix podem dir d'altres organismes, com els que regulen la producció ecològica o la petita elaboració i comercialització.

Les característiques del sector primari, així com els factors estructurals que mantenen sota amenaça permanent els sistemes alimentaris en conjunt, fan que el marc de pensament amb el qual es van crear certes estructures estiga caducat. Tampoc s'hi entreveu una actualització. Cal definir nous dispositius i maneres de funcionar que s'adeqüen a les necessitats i als recursos locals, i tant productores com consumidores han començat a fer-ho. Un exemple són els sistemes participatius de garantia (SPG), encara poc presents a Catalunya, que esdevenen instruments col·lectius de certificació de qualitat basats en el suport mutu i la confiança. Aquests mecanismes treballen la visió compartida no només pel que fa al maneig, sinó que esdevenen pols de reflexió sobre el model de desenvolupament social i territorial local.

Un altre factor important és la transparència que, unida a l'horitzontalitat en la presa de decisions i els processos d'aprenentatge compartits, fan que aquests sistemes s'erigisquen en una alternativa guanyadora en termes de governança, eficàcia i proximitat. No sé si seria possible, o desitjable, mirar de democratitzar experiències recents, tot fent participar les consumidores i garantint, o exigint, que el seu paper no es reduïsca a passar per caixa? Estarien totes les parts disposades a fer l'esforç?