En una etapa històrica en la qual les religions teocràtiques entre els autòctons no paren de minvar (entre una part de la immigració passa exactament el contrari) i el procés de secularització de la societat catalana avança amb una força abassegadora, comencen a aparèixer el que a mi m'agrada denominar religions laiques, encara que sembli un contrasentit. Són religions sense Déu que pouen, però, de molts dels elements constitutius de les religions convencionals que havíem conegut i practicat (vull dir com a societat) fins fa poc i durant mil·lennis. És com si molts dels nostres conciutadans sentissin la necessitat, un cop ja no albiren cap déu que els cridi a salvar el món i a salvar-se ells, d'apel·lar a un de més banal, proper i assequible però que pugui substituir, en certa manera, les divinitats clàssiques i omnipotents a qui la humanitat s'ha encomanat durant anys i panys.

Aquestes noves religions laiques giren al voltant de l'alimentació, dels règims, dels estils de vida, de filosofies vitals que ens poden semblar més o menys extravagants, però que contenen una mística i una espiritualitat evidents. Per descomptat, no tinc res en contra dels qui decideixen menjar, viure, actuar o meditar d'acord amb unes regles determinades, que a alguns els poden semblar estrafolàries, però als qui les posen en pràctica els proporcionen una satisfacció personal, els milloren la salut (o s'ho pensen, perquè de vegades només de pensar-s'ho això ja té un efecte beneficiós) o els atorguen un equilibri emocional. Optar per menjar només no-sé-què, creure en determinades energies, venerar segons quins productes naturals com a medicaments omnipotents, realitzar de forma repetitiva i perseverant certs exercicis o seguir uns hàbits de vida molt estrictes, constitueix una manera d'afrontar l'existència tan legítima com menjar de tot, creure només en les energies contrastades científicament, refusar el consum d'un tubercle com a remei segur per curar el càncer o assolir el benestar psicològic sense recórrer a cap tècnica de meditació oriental. 

Ara bé, quan aquestes pràctiques que impugnen l'alimentació, la ciència, els hàbits de vida, les pautes de conducta i els estils de vida convencionals acaben assimilant-se a les formes i actituds pròpies d'una religió, aleshores crec que estem davant d'un fenomen social a parer meu potencialment perillós i en tot cas digne de ser analitzat amb esperit crític. I quan succeeix això? Doncs és fàcil de detectar si hi parem atenció. Succeeix quan els qui ho practiquen pretenen salvar el món, creuen en conspiracions universals, cauen en el dogmatisme i la intransigència i s'aboquen al proselitisme. M'explico. Posem per cas que determinat individu assegura que no sé quina planta cura moltes malalties greus que els fàrmacs tradicionals no combaten prou i que determinada multinacional suborna metges i científics per tal que ho neguin i receptin els seus productes, alhora que altres individus comencen a consumir-la convençuts de la seva infal·libilitat mentre es llancen enfervorits a guanyar adeptes per a la nova medicina que revolucionarà la societat. O posem per cas que s'afirma, sense cap base científica ni empírica, que el consum només de segons quins aliments (i per tant el refús radical d'altres) constitueix la garantia per assolir una societat radicalment nova i diferent i l'únic instrument que pot salvar la humanitat de la seva autodestrucció.

Evidentment, quan algú arriba a combregar amb aquesta mena de principis absoluts es converteix, forçosament, en un dogmàtic intransigent que a més a més està obligat a convèncer la resta de la necessitat imperiosa de compartir la seva veritat absoluta, per tal que puguin redimir-se personalment alhora que contribueixen a salvar la humanitat i el planeta. Aleshores, com que està imbuït d'unes creences impossibles de rebatre amb arguments racionals que el situen en un estadi superior i es creu dipositari d'una missió transcendental, esdevé algú incapaç de trencar, ni que sigui de forma esporàdica i amb ocasió d'una celebració de grup, la seva dieta estricta, els seus principis monolítics o els seus exercicis periòdics. D'altra banda, si algú prova de discutir-hi de seguida toparà amb axiomes que no admeten rèplica, talment com els que pot esgrimir el fidel obcecat que repeteix fil per randa els manaments d'un codi sagrat. 

Amb la proliferació de les xarxes socials, la fragmentació del discurs i del debat públic i l'aparició dels nous influenciadors que pontifiquen sobre tot, les noves religions laiques no faran sinó prosperar i guanyar nous adeptes amb molta facilitat. Em sembla que anem de pet cap a una societat on el buit de poder que han deixat les religions tradicionals i les ideologies de masses l'ompliran les que han trobat en les dietes alimentàries, la contemplació mística de les postes de sol, les propietats miraculoses de no sé quin bulb, l'agricultura biodinàmica i regenerativa o els meridians energètics, el remei a l'angoixa que sentim els humans davant d'un món que cada cop gira més ràpid i que ens fa l'efecte que ja no podem controlar. És a dir, una part de la humanitat està disposada a refugiar-se en un seguit de certeses sense contrastar científicament, però que tenen la virtut d'oferir-li una solució simple, tangible i al seu abast i que tenen l'avantatge que pot començar a aplicar en la seva vida diària, per tal de resoldre els grans problemes que l'assetgen com a espècie.