Ahir vaig veure Gonzo, un documental sobre l’escriptor nordamericà Hunter S. Thompson. Què sabia de Thompson abans de veure’l? Poc més que el que n’havia après a la pel·lícula Miedo y asco en Las Vegas, on se’l representava (sense faltar a la veritat) com un politoxicòman creador del periodisme Gonzo, consistent amesclar realitat i ficció. El que desconeixia és la seva profunda lucidesa mental, capaç de sobreviure a tots els càstigs alcohòlics i químics als que s’autosotmetia. I, sobretot, la increïble capacitat que l’estil Gonzo pot tenir per fer arribar a la massa social conceptes veritables que no serien comprensibles explicats de forma convencional. Un exemple: a principis dels 70, Thompson va cobrir la campanya electoral prèvia a la victòria de Nixon explicant quins polítics li queien bé i quins no, com eren en les distàncies curtes, si tenien ideals o si estaven allà només per lucrar-se. Ell no era objectiu, ni falta que li feia. De fet, per enfonsar la carrera d’un polític que no era del seu gust, va inventar-se que consumia una potent droga brasilera que li provocava seqüeles cerebrals. Thompson era un visionari, i el seu estil periodístic no és aconsellable com a model genèric que s’ha de seguir, perquè cal una ment privilegiada per manejar-lo bé. Però tenia dues coses que pocs periodistes tenen avui en dia: honestedat i pebrots. Era capaç de mentir per assolir objectius que considerava èticament correctes, i això em sembla una forma de mentida molt menys reprovable que la que ens serveixen els periodistes d’avui en dia com a presumpta informació, mostrant només la cara amable dels polítics, les declaracions que des del poder volen que sentim, les situacions que ens en donen una falsa imatge humana i propera. Ara els periodistes són uns titelles acomodats al servei dels governants, incapaços d’anar més enllà del que els propis governants ens volen mostrar. Ja fa 5 anys de la mort de Thompson, i potser va sent hora que algú es desmarqui de la inèrcia regnant i mantingui viu el seu llegat.