Personalment no en tinc cap dubte, perquè hi ha disponibles un seguit de dades i de previsions més que raonables que així ho avalen. Anem a pams. D'una banda, el preu de l'aigua no fa sinó augmentar de forma sostinguda. Qualsevol pot comparar que valia, per exemple, un litre d'aigua envasada fa vint anys i quan val ara o quan pagàvem llavors pel consum d'aigua pública i quan paguem ara. Si agafem aquestes dades i fem una projecció de futur, tenint present que d'aigua no n'hi haurà pas més (cicles de sequera cada cop més persistents) i, per contra, la demanda seguirà creixent perquè la població i els serveis que n'usen augmenten, és fàcil concloure que, tot i les polítiques d'estalvi que puguin aplicar-se, els preus tendiran a seguir pujant de valent. D'altra banda, els conreus de secà estan cridats gairebé a extingir-se per manca de rendibilitat (només cal constatar el nombre de finques ermes) o a mantenir-se amb caràcter testimonial i subvencionat, però sense finalitats realment productives. I, per acabar-ho d'adobar, la quantitat global d'aigua dolça disponible poc o molt minvarà, perquè l'escalfament i el canvi climàtic sembla que ens estan duent cap a aquest escenari. Per últim, cada vegada l'aigua potable a la Catalunya sobretot metropolitana, arran dels costos ingents que implica dessalar-ne i reciclar-ne, serà més cara i se'n restringirà el consum per tal de garantir el subministrament sense assolir costos financers ruïnosos. 

Ponent té la sort de tenir molta aigua, si ens atenem a la seva població i superfície segons els paràmetres mediterranis, i sortosament és de gran qualitat. El Pirineu, amb un despoblament que ha tingut l'efecte positiu d'impedir processos d'urbanització caòtics com els del litoral i on no hi ha indústries contaminants ni tampoc ramaderia o agricultura intensiva que contamini els subsols amb nitrats, ens proveeix d'una aigua d'excel·lent qualitat que val i valdrà, ben emprada, el seu preu en or. És cert que enguany s'ha evidenciat que els nostres regadius, tal com estan configurats, no tenen prou aigua i han patit restriccions que, de repetir-se, n'amenaçaran la viabilitat. Però és que els regadius del Canal d'Urgell van ser concebuts al segle XIX d'acord amb el règim de pluges, la tecnologia i la mentalitat d'aleshores. Per tant, el que toca és reformar-los i modernitzar-los en sintonia amb el règim de pluges, la tecnologia i la mentalitat del segle XXI.

Ja sabem que el reg a manta empra més aigua de la que realment consumeix, perquè una part s'escola i discorre avall pels desguassos i séquies. Ara bé, també és evident que requereix uns volums exagerats, no pot administrar-se segons les necessitats puntuals de la planta o l'arbre i incentiva el malbaratament, perquè quan passa el torn cal regar com sigui i, a més a més, es paga per superfície i no per consum. Per tant, mirat amb ulls del present el reg a manta és ineficient, antiquat i gens adient per fomentar l'ús racional i l'estalvi d'aigua, ans al contrari.

A les Garrigues en aquest moment ja hi ha pagesos que tenen finques que reguen del Canal d'Urgell i d'altres que ho fan del Segarra Garrigues. Poden comparar i contrastar i la conclusió és rotunda: amb la tecnologia del segon es pot regar, garantint la productivitat, amb poc més de la meitat del doll d'aigua que s'ha de menester quan es rega del primer. Per tant, un cop modernitzats, els regadius del Canal d'Urgell podran seguir abastint-se amb garanties, fins i tot amb cicles de sequera greu com el d'enguany, perquè necessitarien un cabal d'aigua entre un vint-i-cinc i un trenta-cinc inferior, pel cap baix, als dels anys normals. 

La qüestió a escatir és com cal afrontar la reconversió de les setanta mil hectàrees de regadius del Canal d'Urgell, tenint en compte la inversió tan copiosa que s'albira. És evident que si als pagesos no els fan costat els governs és improbable que puguin disposar del capital necessari per fer-ho i que no vulguin comprometre, atès l'edat avançada que tenen, el poc o molt que tenen estalviat en una aventura empresarial de futur incert. No es tracta, segurament, d'abocar-los subvencions a fons perdut a manta, però sí de facilitar-los l'accés a crèdits sense interessos baixos i sistemes de pagament diferits, mitjançant quotes afegides al cost ordinari de l'aigua. O la societat i els governs engresquen la pagesia ponentina, una mica moixa i angoixada, o la reconversió ineludible la faran els grans grups empresarials i els fons d'inversió, que poden permetre's mobilitzar capitals en quantitats notables i amb condicions financeres privilegiades. De fet, ja han començat a arrendar o comprar finques extenses.

Ens hi juguem, doncs, tot un model econòmic, social i de país, perquè l'empresa familiar agrària és la que millor garanteix una societat pròspera, equilibrada, sense polaritzacions antagòniques i amb una xarxa d'empreses petites i mitjanes autòctones, un territori poblat i una sobirania alimentària capaç de sostenir un concepte de catalanitat integral. I fixeu-vos-hi que parlo d'empresa familiar, perquè el model d'explotació familiar artesanal que retrata amb nostàlgia el film Alcarràs, està abocat a ser residual. Si podem acabar disposant de més de cent trenta mil hectàrees de regadiu productives i capaces de gestionar l'aigua amb l'eficiència que la tecnologia actual ja permet, no només en tindrem prou sinó que, per oposició a una agricultura de secà en reculada i condemnada a l'extinció o a preservar ecosistemes, esdevindrà el nostre valuós petroli i ens atorgarà un avantatge competitiu amb un abast que, si persisteix el desgavell hídric global, pot depassar les previsions més agosarades.