Demà és 25 de novembre i commemorem el Dia internacional contra les violències masclistes. De segur que aquest any s'evidencia de nou la precarietat en la qual es mouen els col·lectius feministes, especialment després del sotrac pandèmic que encara arrosseguem. Una situació condicionada, d'una banda, per la manca d'estabilitat material de les persones que els integren, i d'altra, pel grau creixent d'institucionalització de l'ideari violeta. Totes dues raons han tingut un marcat caràcter desmobilitzador que s'estén més enllà de la nostra comarca i que, juntament amb l'altaveu mediàtic del qual han gaudit els discursos de la dreta i la ultradreta més rància, estan contribuint a aplanar el camí i facilitar una reculada important en aquest terreny.

Els últims mesos, després d'un bon període treballant i movent-me en entorns prou militants, he tingut l'oportunitat de compartir espais amb persones joves, d'entre 16 i 30 anys, que en altres circumstàncies potser no haguera conegut. Ha estat en diversos contextos, en l'àmbit educatiu, laboral i sociocultural. He de confessar que, tot i que he trobat persones i grups meravellosos que m'han sorprès gratament, "sortir de la bombolla" també m'ha esfereït. Sobretot pel fet de constatar, en un lapse molt curt de temps, allò que les companyes feministes més veteranes ja em deien fa una dècada: que, en línies generals, anem cap enrere.

I és que, com ja apuntaven alguns informes publicats a principis d'any (Centro Reina Sofía - FAD Juventud), un corrent conservador està apoderant-se, per convicció o per omissió, d'un percentatge important de la població juvenil, especialment pel que fa a les qüestions de gènere. Ser conscients d'aquest fet ens fa responsables, i còmplices, del que passe els pròxims anys. I no contribuir, sota cap pretext i en cap format, als discursos d'odi per raó de sexe, identitat de gènere o orientació sexual, n'és un gran pas.