La societat s'està estripant? A parer meu sí, encara que no tinc prou dades per generalitzar i, per tant, em limitaré avui a escriure sobre la part que conec més i em veig amb cor d'opinar amb més rotunditat, si bé sospito que algunes de les anàlisis, si més no, es podrien fer extensives a altres poblacions.
Adverteixo al lector que no em conegui que tinc seixanta-sis anys i això potser fa que em miri el passat amb nostàlgia i tendeixi a veure el present amb un cert pessimisme. Al capdavall, quan opinem no podem deixar de veure les coses des del marc cronològic que ens correspon, per molt que ens esforcem a agafar perspectiva. Tot i això, com que penso donar arguments el lector podrà jutjar si tenen consistència.

Com era les Borges de fa cinquanta anys? Em sembla, perquè els records sempre poden trair-te, que constituïa una comunitat molt més cohesionada que l'actual. Tothom parlava català, tot i ser una llengua proscrita als espais oficials i públics, hi havia un teixit socioeconòmic viu, els carrers eren plens de vida i existien uns espais de socialització que aglutinaven la majoria dels ciutadans. El diumenge els homes, joves i grans, es concentraven al camp de futbol, per festa major tothom feia cap a l'envelat, tota la canalla feia la primera comunió i durant la setmana les botigues i els bars vessaven de gent. Perquè no hi hagi malentesos, no pretenc pas idealitzar aquell món ni que tornem (Déu me'n guard) als temps del nacionalcatolicisme, a sotmetre'ns a l'escrutini i a la xafarderia general de l'Envelat, a dedicar el diumenge a la tarda a escridassar l'àrbitre ni tampoc a rodar per botigues i bars. El que vull dir és que aquells espais de socialització, amb tots els inconvenients que poguessin tenir (i en tenien una colla) no han estat substituïts per cap altre de pitjor ni de millor. I en absència d'aquests nous espais que podrien afavorir les relacions de grup, prolifera la fragmentació social i costa de consolidar un sentiment de comunitat.

Segons les darreres dades sociolingüístiques, gairebé un 20?% dels habitants de les Borges no parlen català. I sí, l'arribada d'una forta immigració hi té a veure, però jo diria que potser encara n'hi té més la presència de persones castellanoparlants provinents de famílies de les àrees metropolitanes que tampoc no el parlen, malgrat dur generacions a Catalunya. Per tant, ja tenim un estrip lingüístic i per extensió cultural, perquè el fet de no parlar català fa que un grapat de gent resti, ja no sé si exclosa o autoexclosa, de tot el ventall d'activitats (concerts, conferències, actuacions) que es fan en aquesta llengua, incloent-hi el pregó municipal. 

A les Borges de la meva infància i adolescència, entre botiguers, comerciants, artesans, instal·ladors i pagesos hi havia, pel cap baix, més de cinc-centes famílies que treballaven a la mateixa població i que avui serien conceptuats com a petits empresaris o treballadors autònoms. Això creava un teixit socioeconòmic puixant, dens i ben travat que feia poble i apuntalava moltes iniciatives de diversa mena. Avui no en queda ni la meitat i amb la dilució d'aquest teixit ha desaparegut, per exemple, el bullici del mercat setmanal dels dimarts en el decurs del qual s'embastaven negocis, es feien transaccions i es comentava tot allò que podia interessar la comunitat. Què se n'ha fet de les tertúlies on es parlava de preus, oportunitats de compra i venda de finques, projectes immobiliaris o inversions interessants? En lloc, doncs, d'un abundós segment social mitjà que treballava per a ell mateix o aspirava a plantar-se pel seu compte, ara tenim una munió creixent de treballadors per compte d'altri (molts d'ells treballen fora vila) i una nòmina d'empresaris cada cop més reduïda i en bona part ja desconeguts i sense cap lligam amb la ciutat. Això no constitueix també un estrip? 

Si derivem cap a l'urbanisme, podrem constatar que l'extensió del sòl edificat respecte al de cinquanta anys enrere no es correspon pas amb l'increment d'habitants, ni de bon tros. Tenim, doncs, molts més carrers i bastant més buits. Sobretot en les noves urbanitzacions, les preferides per a les parelles joves, costa de veure-hi canalla jugant o veïns conversant. De vegades, si ho comparem amb els carrers de la nostra infància, fa l'efecte que no hi viu gairebé ningú. Un altre estrip?

Segur que més d'un lector em podria replicar que la societat ha canviat profundament, que de xiquets no n'hi ha tants i s'estan hores davant l'ordinador, que en moltes cases només hi viu una persona o dues, que els petits comerços han estat substituïts per les grans superfícies, que ja no hi ha una religió obligatòria i majoritària sinó un grapat de minoritàries, que per ser pagès es necessita el triple de terra i de capital que abans, que molts joves prefereixen ser funcionaris a continuar la petita empresa familiar i que sense la immigració moltes feines no es podrien realitzar. I tot això suposo que deu ser cert. Ara bé, segueixo pensant que una comunitat plena d'estrips lingüístics, socioeconòmics, ètnics, urbanístics i culturals és més feble i vulnerable, més procliu al conflicte i a la desídia envers els afers públics i ho té difícil per assolir una consciència col·lectiva i un sentiment d'identitat local, que la relliguin per tal de fer-la prosperar en tots les ordres i dissenyar un futur compartit.