Aquest darrer diumenge 5 de maig la flama del Correllengua ha estat rebuda a Palma de Mallorca enmig de clams a favor de viure en normalitat en català. Parlar de l'ús o més aviat el desús de la llengua sembla vital tenint en compte les darreres dades de la immersió lingüística i sobretot al bell mig de la campanya electoral. Sembla que l'elecció de la llengua sigui un acte polític més que un acte de la quotidianitat. Més enllà de la papereta s'esculli el dia 12, el català no hauria de ser un peó més en un programa electoral. El català, com tota llengua, configura un context cultural únic. Mitjançant la llengua desxifrem el nostre entorn, aprenem, coneixem, però, sobretot, connectem.

Per tant, la llengua no és quelcom abstracte que flota sense cap mena de repercussió a la societat. Una llengua morta implica la pèrdua de tots els codis i particularitats que creen un llenguatge únic, i de retruc la base de la identitat. Aprendre i afegir llengües al nostre repertori ens deixa, per tant, una porta d'entrada a nous mons que interpreten el passat, el present i el futur en la seva manera única. Amb tot, convertir l'accés a qualsevol coneixement en una eina política significa una pèrdua d'oportunitat de celebrar una cultura compartida i donar pas a una creixent segregació.