Crec que aviat ens posaríem d'acord que sense el llenguatge la nostra civilització, tal com la coneixem, no existiria i els humans hauríem aixecat una societat i una cultura ben diferents de la que en caracteritza. Quan l'ínclit pensador Yuval Noah esmenta la veritat intersubjectiva, com el conjunt d'idees i relats que sostenen molts dels aspectes substancials de la nostra societat, està pensant evidentment en el llenguatge que n'ha estat la matèria primera essencial. Per tant, la mala utilització del llenguatge pot erosionar les nostres societats fins a fer-les emmalaltir de valent. Tergiversar el llenguatge per tal de confondre, intoxicar o crear conflictes és pervers i pot tenir i ha tingut, històricament, conseqüències nefastes. Si l'emprem malament o impròpiament, el llenguatge, per ignorància, poden disculpar-nos; al capdavall, tots tenim limitacions i el llenguatge té un abast que sovint ens depassa. Ara bé, si ho fem intencionadament, aleshores mereixem una amonestació severa perquè estem erosionant les relacions socials. No cal dir, ja, què succeeix, si la mala utilització fa referència al llenguatge polític, perquè aleshores els perjudicis, si tenim en compte que la política serveix per governar la societat, poden ser devastadors. 

Anem a exemple concrets quotidians. Sentim sovint a Catalunya com els dirigents d'alguns partits acusen d'altres de ser nacionalistes, com si ells no en fossin o ser nacionalista tingui connotacions negatives. Aleshores, si consultem l'Institut d'Estudis Catalans resulta que el seu diccionari defineix el nacionalisme com la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Hi ha res més normal que maldar per la unitat i la independència de la pròpia nació? Atès això, tots els catalans que defensen la unitat i la independència de Catalunya són nacionalistes i els que defensen la unitat i la independència d'Espanya també en són. Els diferencia, només, que no s'identifiquen amb la mateixa nació. Si del nacionalisme saltem a l'autodeterminació i la independència, les confusions continuen. Per alguns són conceptes gairebé sinònims que s'empren de forma indistinta. En canvi, són conceptualment ben diferents, perquè ser partidari de l'autodeterminació només t'obliga, que de vegades no és poc, a defensar el dret dels membres d'una nació a decidir per quin règim polític volen regir-se (un estat sobirà, un de federal, etc.) però no pressuposa per quina opció han de decantar-te. Per tant, hi pot haver partidaris de l'autodeterminació de Catalunya partidaris de romandre a Espanya, perquè no desitgen que se'n separi, però són autèntics demòcrates. L'independentista, per contra, vol la independència i si proposa d'assolir-la mitjançant l'exercici del dret a l'autodeterminació, demostra tenir també un esperit absolutament democràtic. 

Ser unionista equival, a Catalunya, a ser espanyolista? No forçosament, malgrat que de vegades s'ha intentat assimilar ambdós conceptes. Un catalanista pot ser políticament unionista, en el sentit que vol que Catalunya romangui dins d'Espanya, perquè per raons econòmiques, socials, familiars o d'altra mena creu que l'hi convé, però no vol l'assimilació cultural. L'Espanyolista, en canvi, a més de voler que Catalunya formi part d'Espanya, pretén que adopti la cultura, la llengua i la identitat espanyoles i n'esdevingui una regió més, sense cap atribut nacional diferenciat. Si, a més a més, els unionistes o els espanyolistes pretenen imposar aquesta pertinença sense permetre el dret a l'autodeterminació, aleshores exerceixen d'opressors.

Per últim, permeteu-me filar prim sobre els conceptes extrema dreta, feixisme i antifeixisme, que també són usats, sovint, impròpiament. El feixisme, una ideologia abominable que ha dut històricament innombrables patiments a la humanitat consisteix en l'exaltació d'un grup nacional emprant la violència, per tal d'implantar un règim totalitari de partit únic que imposi coactivament el seu poder. Significa això que tota l'extrema dreta és feixista? No pas. Si no empra mitjans coactius i no pretén esborrar el pluralisme, no n'és. Ara bé, l'extrema dreta (que duu la ideologia de dreta a límits exagerats) pot fer discursos que atiïn l'odi envers certs col·lectius o principis i provoquin conflictes, que mereixin una reprovació severa de part dels demòcrates. L'extrema esquerra, però, també pot incórrer en les mateixes pràctiques i esdevenir igualment detestable. D'altra banda, tots els demòcrates genuïns són antifeixistes, però no pas tots els antifeixistes han estat o són demòcrates. Els bolxevics eren antifeixistes, però van acabar perpetrant tantes matances com els nazis i el seu totalitarisme va ser esdevenir tant o més cruent i deplorable.