Segurament la immensa majoria de garriguencs no saben ni que existeix i més d'un borgenc, encara que pugui semblar estrany, potser tampoc. I no goso ja comptabilitzar quants l'han visitat, malgrat que accedir-hi està a l'abast de tothom i que qui el regenta no fa sinó posar facilitats. És un museu ubicat al carreró Vila de Carlet, un petit vial tan cèntric com poc transitat i desconegut, que oculta aquest petit tresor museístic local. El seu fundador i propietari, el Josep Maria Anglès, ha volgut aprofitar una mena de magatzem adossat a la seva casa pairal, per tal d'obsequiar-nos amb un recull d'objectes que ens permeten recular a la infància i la joventut de les generacions ja provectes. Sense cap pretensió, però amb molta intuïció i traça, el Josep Maria ha rescatat de les golfes i els soterranis multitud d'objectes que omplien la quotidianitat de mitjans del segle passat. S'hi pot trobar eines, publicacions, joguines, electrodomèstics i qualsevol altra cosa que us pugueu imaginar. El nucli inicial de la col·lecció va sorgir de peces de la seva família, però a poc a poc l'ha anat ampliant amb adquisicions d'amics i coneguts i de qualsevol interessat en tornar a insuflar vida a tot d'objectes sepultats per l'oblit i la pols, que jeien amuntegats ves a saber en quin racó. Visitant-lo els més grans poden rememorar la seva infància i els més joves adonar-se de com s'ha accelerat el progrés. Per tant, pot atraure i satisfer persones d'edats molt diverses.
Un cop feta aquesta senzilla explicació, que segur que es queda curta i no és capaç de destacar prou el valor de les peces exposades, se m'acut un parell de reflexions. La primera és que sovint els particulars són bastant més diligents que les administracions, a l'hora de preservar el patrimoni cultural i divulgar la seva existència, per tal d'enfortir la identitat col·lectiva. La segona, és que ben segur que el mateix museu, si hagués estat concebut, creat i dirigit per l'administració, hauria costat molts més diners i hauria estat precedit d'un complex procés burocràtic, que ves a saber si no l'hauria acabat fent inviable. Iniciatives com aquest humil i alhora valuós i entranyable museu, ens haurien de fer pensar sobre la necessitat d'estimular més el projectes culturals dels particulars amb sentiment de comunitat, perquè sovint són més resolutius, eficients i bons gestors que les administracions i tenen més bon ull.
Em sembla que Cal Pauet ni tan sols gaudeix d'una exempció de l'IBI de l'edifici que l'acull i que no ha rebut gaire ajuda institucional. Són aspectes que caldria reconsiderar. Com caldria mantenir una conversa seriosa amb el propietari d'una altra col·lecció extraordinària de peces, en aquest cas maquetes militars d'escala 1/74, que el Lluís Faura ha anat forjant durant tota la seva vida i que no crec que tingui parió a Europa. Atès que tenim la sort de tenir conciutadans que, sense cap ajuda pública ni suport institucional, han estat capaços d'arreplegar peces capaces d'atraure immenses minories, serem molt negligents i desagraïts si no sabem establir-hi convenis de col·laboració per tal de poder-les oferir a tothom que vulgui gaudir-ne. Torno a repetir que si haguessin nascut d'una iniciativa pública ens haurien costat un censal i potser no hi hauria hagut manera de dur-les a bon port. Aprofitem-nos, doncs, d'aquestes excel·lents iniciatives privades, perquè amb pocs recursos públics i una mica d'imaginació, podem crear espais de difusió cultural singulars d'utilitat pública, alhora que reconeixem socialment l'esforç que han fet de forma altruista els seus promotors.