Fa pocs dies vaig anar a veure un partit de futbol de canalla petita. La intenció era passar una estona entretinguda i veure futurs cracs en acció. Però el que vaig veure em va deixar amb un regust agre. La cosa ja va començar forta. Un tap de suro marca un gol i, en comptes de celebrar-ho amb els companys, es gira cap al públic i fa el gest de "callar" amb el dit als llavis. Poc després, un altre nen, substituït per l'entrenador, trenca a plorar decebut pel canvi. Tot això, amanit amb pares i mares que cridaven com si la final de la Champions es decidís en aquell pati d'escola. Però el que em va preocupar més no va ser la canalla, que encara estan en edat d'aprendre, sinó la inacció d'àrbitres i entrenadors. L'esport hauria de ser una escola de valors: esforç, companyonia, respecte per l'adversari, acceptació de la derrota... 

Quan era jove, el futbol també tenia el seu punt salvatge. Recordo jugar als pedregars  de tercera regional i gaudir de la rivalitat entre Maials i l'Alfés, que es vivien amb una passió gairebé bèl·lica. Però tot i l'ambient encès, hi havia una mica més de sentit comú, i l'esport seguia sent una eina per fer poble i cohesionar la gent. L'esport hauria de servir per formar persones, no petits divos del futbol modern. El problema no és que un nen faci callar el públic en marcar un gol, el problema és que ningú li expliqui que el futbol es juga amb els companys i no contra el món. No es tracta d'eliminar la competitivitat, sinó de posar-la al servei d'un aprenentatge que pugui servir quan siguin adults, quan el camp de joc sigui l'empresa, la família o la societat en general.

I si volem canviar això, hem de començar per on toca: entrenadors i àrbitres que eduquin i pares que, en lloc de viure el partit com una final mundialista, es limitin a fer allò que realment toca: gaudir de veure els seus fills jugar mentre fan un cervesa. Perquè un infant que aprèn a jugar amb respecte i esforç serà un adult capaç de construir una societat més justa i cooperativa.