El PSOE i el PP han posat fil a l’agulla i ja han trobat el culpable de la crisi econòmica: l’estat de les autonomies. Ells el van inventar a la Transició i ells l’han mantingut tancat a pany i forrellat durant els darrers trenta anys i ara són també ells els que en qüestionen la viabilitat amb l’argument que cal acabar amb les duplicitats, els luxes superflus o les aspiracions a esdevenir miniestats.

Als partits espanyols els passa, senzillament, que no són capaços d’afrontar l’evidència. El cafè per a tothom que van imposar per dissoldre les reivindicacions de bascos i catalans en un simpàtic magma de regions o províncies que d’un dia per l’altre van esdevenir ens amb personalitat política, parlament, bandera, himne o televisió ha esdevingut l’any 2011 insostenible. I si a l’hora de fer extensiva l’autonomia es va optar pel cafè per a tothom, el mateix es vol fer a l’hora de retallar-lo. Hi ha més d’un i de dos dirigents espanyols, com ara José Bono, que ja han admès que no ho va fer bé i que calia distingir clarament entre autonomies de via ràpida i les de via lenta amb caràcter permanent. Però el cert és que els petits lehendakaris que, a l’estil del càntabre Revilla o el castellà Barreda, campen per les espanyes no voldran ser menys que nosaltres.

El PP és qui porta la iniciativa en el procés de recentralització que tant agrada a molts poders fàctics amb residència fiscal, física i mental a Madrid. I el PSOE, si bé seria injust dir que és “el mateix”, no és capaç de bastir una alternativa sòlida i creïble. Senzillament es deixa arrossegar. El nou govern català, que de moment ha optat per deixar en un discret segon pla l’agenda reivindicativa i se centra en mentalitzar sobre el mal moment de les finances públiques, afrontarà aquesta situació a partir de 2012. Mas aspirava al concert en la propera legislatura. Difícilment podrà ni tant sols posar-lo damunt la taula. Tot indica que s’haurà de conformar amb salvar l’autogovern o fer un cop de cap i pensar en altres vies menys còmodes però inaplaçables.