Ja us deveu imaginar per l’aberrantment tòpic títol que li he posat a l’article que avui la cosa va de comentar les darreres aparicions de les Borges Blanques als mitjans de comunicació. I no precisament per la visita de l’Artur Mas, o la presència de l’Espartac Peran del magazín Divendres (un programa on vaig treballar fins al juliol; si encara hi treballés, comentaria al Màrius Serra que es preparés les “Paraules en ruta” sobre el terreny i no des de casa, per evitar-se pífies innecessàries). La cosa va més encaminada a comentar l’aparició en un cert programa de Cuatro, presentat per la presumpta periodista Samanta Villar, d’una jove candidata a alcaldessa que ha entrat a revolucionar, mai millor dit, el panorama electoral local. En aquell reportatge he vist coneguts del poble que semblen aparèixer voluntàriament, altres que més aviat em semblaven extres posats per la cadena, i també persones que clarament no hi havien de sortir. Si algun d’ells no va signar un paper cedint els seus drets d’imatge, que sàpiga que té tot el dret de denunciar Cuatro, a veure si així els arruïnem i els traiem les ganes de fer pseudoperiodisme barat. Sobre les intencions de la candidata en qüestió, crec que no toca ni entrar en insults suats ni posar el crit al cel. Aquesta noia és terriblement intel·ligent, i del convertir-se en notícia n’ha fet la seva professió. En els últims anys s’ha servit de muntatges amb famosos carn de Sálvame, col·laboracions polítiques fallides amb Jan Laporta, fotos eròtiques amb samarretes del Barça o del Llevant segons convingui... Ara li ha tocat el torn a la política borgenca, però no us preocupeu: passaran les eleccions i mort aquest tema ella se’n buscarà un altre i de Borges ja no se’n parlarà més. De moment, paciència i bona cara per aguantar brometes com les trucades a domicilis del poble del programa La segona hora de RAC1. I un cop més m’acolliré al tòpic per recordar-vos que sempre és bo que es parli d’un, encara que sigui malament.