Mireu bé el que us dic, no fos cas que d’aquí a un temps m’hàgiu de fer menjar les meves paraules: no tinc Twitter, ni en penso tenir mai. El mateix vaig dir dels blogs i encara em mantinc fidel a la meva paraula, així que espero complir també aquesta nova promesa. Una breu explicació pels no iniciats en noves tecnologies: el Twitter és una xarxa social que s’utilitza principalment a través del mòbil i permet enviar missatges de 160 caràcters (com els SMS), generalment destinats a comentar els aspectes més anecdòtics de l’actualitat d’una forma desenfadada o irònica. Si sóc sincer, el motiu principal per no tenir Twitter, o per no tenir blog, és la mandra de posar-m’hi i la gran sort que tinc que a la feina ja em paguin per ser graciós i, per tant, no necessiti treure l’humor per una altra banda. Si caigués en la temptació de revestir de transcendència la meva decisió, us diria que les xarxes socials només serveixen per perdre el temps i distreure’ns dels autèntics problemes, però que coi, amb alguna cosa ens hem d’esbargir d’aquest món en recessió que ens ha tocat viure. A qui vull enganyar, si fins i tot tinc Facebook... Però el que em molesta de veritat del Twitter, la seva gran “aportació” al món de les xarxes socials, és la transcendència que els seus usuaris li han atribuït. Avui en dia, si tens un programa de tele o ràdio i vols donar sensació de proximitat amb el teu públic, has de parlar del Twitter per pebrots. Seleccionar quatre o cinc comentaris de gent anònima i llegir-los com si allò fos la Bíblia del que pensa la gent. Sense adonar-se que el Twitter segueix sent una eina minoritària per a quatre gats amb molt temps lliure i famosos que l’utilitzen per dir “ei, sóc ric i famós, però em preocupen els problemes de la societat”, creient-se també aquesta falsa representativitat social dels twittaires. Així que no canviaré d’opinió fins que no m’assabenti que han estat trending topic conceptes com #nonhihapertant o bé #en160caractersnoespotprofunditzar.