Si és trist un poble sense escola, tant o més trist seria una escola garriguenca on s’aprengués en espanyol. El cas d’aquesta tristor no és pas la llengua utilitzada. És el contundent voltatge cultural que suporten espanyol i català. A Catalunya hi ha nens i nenes que van a l’escola on la llengua vehicular és el francès, o l’anglès o l’italià. La diferència entre l’aprenentatge en aquestes llengües i l’espanyol o el català és que l’espanyol és l’ADN d’un col·lectiu culturalment irremeiablement trastocat per la idea de la nació única i indivisible. I el català és la llengua d’un país amenaçat per la llarga voluntat annexionista d’Espanya i pels grans processos migratoris que –recordem-ho i diguem-ho ben clar– no comencen ara: s’inicien entre els anys 40 i 70 amb els espanyols que arriben del sud (els néts dels quals, en una mesura notable, avui voten l’Anglada). En canvi, si la nostra cultura fos la d’un estat propi, com que la cultura espanyola és la cultura de l’Estat espanyol, comptaríem amb recursos econòmics i una caixa d’eines que ens permetrien blindar la llengua i la cultura catalanes. I aquest blindatge permetria que, fins i tot aquells que volguessin escolaritzar els seus fills en espanyol, a Catalunya ho poguessin fer de la mateixa manera que ho fan els anglesos, els francesos o els italians.

Per tant, a tots els garriguencs i garriguenques que continuen pensant que l’espanyol ha de ser la llengua vehicular a l’escola, els recomano que s’apuntin a la causa per la independència de Catalunya. D’aquesta manera aviat podran tenir escoles on el Cid Campeador sigui lectura obligatòria. Perquè de no ser d’aquesta manera tenen dues opcions: practicar el submarinisme –com bé apuntava en Màrius Serra– o bon vent i barca nova.