Reportatge
Andreu Teixidó, el maqui de Maials
Va combatre en la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i després va creuar de nou la frontera enrolat en el maquis contra el règim franquista. Entre el 1945 i el 1946 va formar part de l'anomenada Partida dels Teixidors de les Muntanyes de Prades.
Comparteix
La d'Andreu Teixidó, nascut a Maials el 18 d'octubre de 1921, va ser una història de compromís antifeixista, de combat en tots els fronts, de clandestinitat i guerrilla, i de repressió implacable. Lluità en la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i creuà novament la frontera enrolat en els maquis. Foren uns anys de gran intensitat que avui podem conèixer gràcies a la investigació d'Axel Baiget i Anna Pastor per la Direcció General de la Memòria Democràtica.
Baiget i Pastor adverteixen, però, que el seu relat sorgeix principalment de l'estudi del judici contra l'anomenat grup dels Teixidors i del testimoni de familiars. És a dir, de fonts "produïdes sota un marc jurídic marcat per les tortures" i d'una memòria "impregnada per la pàtina de la por heretada". Per això, demanen una lectura "amb cura i amb mirada crítica".
Un "heroi de la joventut"
La documentació sobre la primera joventut d'Andreu Teixidó és minsa i fragmentària. Se sap que es va polititzar des de ben jove i que amb la proximitat de la Guerra Civil a Catalunya es va allistar voluntàriament. Fou el 15 de març del 1938 quan tenia 16 anys. Formava part d'una secció de morters i era membre de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).
El Frente Obrero, l'òrgan de difusió del Partit Comunista a l'Espanya republicana, li va dedicar una peça el 26 de novembre en què lloava la seva valentia. El descrivia com un "heroi de la joventut" i narrava l'assalt en solitari a una caseta presa pels rebels. Segons la notícia, va matar cinc soldats feixistes i en va fer fugir la resta. Tot i que va ser ferit, va recuperar les armes i la posició.
La seva pista es perd fins a l'agost del 1944, quan va caure ferit a la batalla per alliberar Castelnau-Durban, al departament pirinenc de l'Arieja. Tenia 22 anys i formava part de la 5a Brigada de l'Aude, una formació de guerrillers espanyols que participava en la resistència francesa contra els nazis. Entre els soldats també hi havia Emiliano Fernández, del Partit Comunista Espanyol (PCE) i la Unió General de Treballadors (UGT), integrant de la futura partida maqui, i David Oriola, de Torregrossa.
Contacte amb les xarxes clandestines
El 24 de setembre del 1944, set homes, entre els quals Andreu Teixidó, Emiliano Fernández i David Oriola, van creuar la frontera prop de Puigcerdà. Baiget i Pastor emmarquen l'entrada dels guerrillers el 1944 en la coneguda com a Invasió de la Vall d'Aran, amb què els maquis volien promoure un aixecament popular i la intervenció aliada a l'estat.
Després d'escapar de la Guàrdia Civil a la Cerdanya, van fer camí cap a Ponent. Als Arcs, prop de Bellvís, van amagar l'armament amb què havien entrat al país i es van dissoldre. Oriola se n'anà a Barcelona i el 1946 retornà a Torregrossa. Teixidó i Fernández s'amagaren dos mesos a Maials. Després, se separaren. El primer marxà a Barcelona, a casa d'una tieta, i des d'allí va iniciar contactes amb les xarxes clandestines a la capital. Això espantà la tieta i el forçà a mudar-se amb una cosina, Francisca Escart, casada i amb tres fills. La causa del 1950 contra els maquis diu que Escart i Teixidó haurien tingut una relació. La família apunta a un enamorament de la cosina. Sigui com sigui, la trobada va ser clau per a la seva futura detenció.
Retrobament i constitució de la partida
El 1945, Andreu Teixidó i Emiliano Fernández es van retrobar a la construcció de la carretera de la Selva del Camp a l'Albiol i es van passar a la lluita armada. La guerra continuava. Prop de l'Albiol es van reunir amb Josep Oriol Tost, àlies Pep Pastor, que havia exercit d'alcalde d'Almoster per la CNT i que havia sigut membre del grup llibertari dels Patacons. Tost va afavorir la trobada amb Delfí Deltell, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que es va erigir en cap. Poc després, s'hi va sumar Gabriel Teixidor. Això va fer que més tard els anomenessin els Teixidors, tot i que ells no utilitzaven el nom.
Els cinc van fixar el campament a les Muntanyes de Prades prop de la Riba i van crear una estreta relació amb els amos del mas del Puig de Marc, al capdamunt de la muntanya. Tenien enllaços a la Riba o Alcover, entre d'altres, i estaven sota el paraigua de l'Agrupació de les Forces Armades de la República Espanyola (AFARE), una organització clandestina d'exmilitars professionals membres de l'Exèrcit de la República.
Atracaments i creació d'arsenals
La primera acció d'envergadura fou l'atracament a un mas de la Selva del Camp. Hi van entrar de nit, armats i van exigir 25.000 pessetes. Deltell va proposar també l'assalt al camp d'aviació de Reus, una operació que va resultar fallida. Un cop entregat el botí a l'AFARE, l'objectiu de la partida va ser crear arsenals que poguessin ajudar en cas d'un moviment subversiu contra el règim. Amb aquesta meta, Andreu Teixidó va recórrer els masos de les Muntanyes de Prades recollint armes. En va agafar de particulars, de la guerra, i també d'unitats maquis ja dissoltes com el grup Spada. Bona part de l'armament es va poder entregar també a l'AFARE. El 1946, preparaven un robatori a un altre mas quan van sentir homes amb escopetes i se'n van retirar.
El full d'acció, però, va crear desavinences. Al tornar d'un viatge, Delfí Deltell va exposar als seus companys que s'havien de desplaçar a Igualada i a Barcelona per preparar un atemptat contra Franco. Els maquis no ho veien clar. Aquella mateixa nit, Deltell i Gabriel Teixidor van tenir una forta discussió. El matí següent, i segons el testimoni d'Andreu Teixidó al judici, quan Deltell es disposava a baixar cap a l'estació de Picamoixons per marxar cap a la capital catalana, Gabriel li va demanar que s'aturés i li va entregar una nota. Després, li va disparar. Andreu hauria disparat un segon tret, segons la causa.
L'estructura del grup canvià i Gabriel Teixidor s'erigí en el nou cap. La dinàmica, però, tornà a caure en un nou episodi fosc. Emiliano Fernández havia iniciat una relació amb Dolors Beltran Tena, filla del mas del Puig de Marc i que feia d'enllaç. Al cap d'uns mesos, Gabriel Teixidor aparegué amb una dona, Modesta Catarain, i el seu nadó, i la instal·là al campament. La notícia tampoc agradà a la partida, i fou motiu de discòrdia perquè les autoritats franquistes els podien descobrir.
L'AFARE ordenà que la dona i el nen abandonessin la Riba i fossin conduïts a Barcelona. Tot i això, no està clar si hi van arribar. L'AFARE va notificar-los que havien desaparegut i va manar que, si tornaven, ella fos executada. També va ordenar matar Gabriel Teixidor. Segons el judíci, Andreu Teixidó va ser l'encarregat de fer-ho, junt amb un altre guerriller, un tal Martínez.
Dissolució, dispersió i detenció
La segona execució interna va acabar de trastocar el funcionament de la partida. El novembre del 1946, poc més d'un any després d'iniciar l'activitat a prop de la Riba, els maquis es van dissoldre i van emprendre camins diferents. Fernández, que tenia vincle amb el mas, es va quedar i es va casar amb Dolors. Teixidó va anar a casa de la cosina, Francisca Escart, a Barcelona. Al cap d'un temps, s'instal·laren a Castelló, però ell en va acabar marxant. El 16 o 17 d'agost de 1949, amb 27 anys, retornà a Maials i es presentà a l'ajuntament per dir que acabava d'arribar de França i que volia regularitzar la seva situació.
Francisca Escart, però, va denunciar el maialenc i va advertir a la Guàrdia Civil que ja feia anys que estava al país i que mantenia contactes amb persones d'idees contràries al règim. El van detenir per primera vegada l'1 de setembre de 1949, tres anys després d'haver abandonat la Riba. El 22 de maig de 1950, van prendre'l per segona vegada. La delació i les posteriors tortures van fer caure tota la partida i els seus enllaços a excepció de Josep Oriol Tost, Pep Pastor, que aguantà fins al 1960 sense ser capturat. També van detenir David Oriola, que havia creuat la frontera amb Teixidó i Fernández, però que no havia estat membre del grup.
En el judici sumaríssim contra els 13 membres de la xarxa, el maqui de Maials fou condemnat a la pena de mort, que després va ser rebaixada a 30 anys de presó. Teixidó es va poder beneficiar d'alguns indults i va ser excarcerat finalment el 18 de juny del 1961 quan tenia 39 anys i n'havia passat 11 pres a Lleida, Tarragona i València. Va viatjar a casa, a Maials, i durant una festa major hi va conèixer Francisca Aresté, una veïna del poble que servia a França. Es van casar el 1963 i dos anys després en va naixer una filla, la Laura. A partir de llavors, van fer vida a Alcoletge, on van muntar una xurreria. Teixidó va morir el 24 de gener de 1989 als 67 anys.
La repressió no va aturar l'interès polític ni l'amistat
Els nebots d'Andreu Teixidó, Josep i Francesc Oto, recorden que el van anar a buscar amb el pare a Lleida quan va ser excarcerat i que el van acollir un temps a casa. Els anys abans, havien vist com la família preparava cartes i paquets per enviar-los-hi. Com a infants que eren, se'ls barrejava el respecte per conviure amb algú que havia estat captiu i la fascinació pels valors i les capacitats que li descobrien. Parlava i escrivia el francès, era bon treballador i va rebre moltes visites d'amics i companys que el retrobaven emocionats.
A la filla, Laura Teixidó, la història se li va anar revelant a poc a poc per alguns comentaris que feia ell mateix, però també per algunes explicacions de la família. Entre aquests, hi havia alguns dels moments més durs de la detenció i la presó. Té present com el seu pare li havia comentat la por dels primers mesos després de la sentència, quan temia que se li apliqués la pena de mort i sentia com s'enduien companys de les cel·les per afusellar-los. Passejant per l'Avinguda Blondel de Lleida també li havia assenyalat l'edifici on havia estat retingut i on l'havien torturat. Era a l'antic Casal de la Joventut Republicana, que després de la guerra va ser expropiat per la Guàrdia Civil i es va convertir en una caserna. Actualment, l'edifici allotja els gegants de la ciutat. Teixidó també havia reconegut en pel·lícules de la televisió pràctiques que li havien aplicat per aconseguir confessions i informació dels altres guerrillers.
Però no tot eren males memòries. Teixidó ensenyava a llegir i escriure a altres reclusos, va treballar com a forner de la presó i va fer amics amb qui es va poder reunir anys més tard, ja en llibertat. No va perdre mai el contacte amb Emiliano Fernández, com explicaven les famílies dels dos maqui en el treball de Baiget i Pastor. Ni la clandestinitat, ni la dissolució del grup, ni la posterior captura i empresonament havia tallat el vincle. "Eren com família", diuen. Fernández també va continuar en contacte amb David Oriola, de Torregrossa, que també va ser condemnat.
La repressió tampoc no va esborrar l'interès per la política de Teixidó, tal com expliquen els papers del seu petit arxiu. Entre els documents que la filla conserva hi ha un carnet de delegat de la secció del Segrià del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) pel IV Congrés de la formació, el novembre de 1977.
El 2017, la família va aconseguir un dels documents més importants per restablir la memòria d'Andreu Teixidó. D'acord amb la Llei 11/2017 de reparació de les víctimes del franquisme, van rebre la nul·litat del procediment que l'havia condemnat.
ANNA PASTOR · Investigadora amb Axel Baiget sobre la Partida dels Teixidors
"La culminació del treball seria l'exhumació de les fosses i la dignificació del patrimoni vinculat a la partida"
El treball d'Axel Baiget i Anna Pastor no es pot consultar actualment per mitjans digitals. Només s'hi pot accedir a la seu del Memorial Democràtic, a Barcelona. Pastor reivindica que caldria facilitar la difusió de la investigació perquè més gent pugui conèixer la història de la partida maqui.
X.F. - Com us arriba l'encàrrec d'aquesta recerca?
A.P. - Ens arriba després que jo hagués codirigit una recerca vinculada a la localització de fosses al Camp de Tarragona el 2021. Ens vam adonar que a la Riba hi havia la història de la partida dels Teixidors, i hi havia una fossa no localitzada vinculada a aquesta partida maqui. Aquesta primera recerca no va donar gaire resultats pel fet que nosaltres havíem de cobrir un territori molt ampli, de quatre comarques, i no podíem dedicar-li el temps que calia. Tanmateix, vaig començar a intuir que hi havia una història darrere molt més complexa perquè vaig localitzar el procediment sumaríssim un cop són detinguts. Després de presentar el projecte del 2021, sorgeix la possibilitat de fer una recerca molt més concreta que cobreixi les fosses no localitzades de la Riba així com la recerca vinculada a qui eren aquests Teixidors.
X.F. - Poseu noms, cognoms i filiació als membres del grup. Quan vau començar, amb què comptàveu?
A.P. - Hi havia informació en forma de petits articles. La figura de l'Emiliano Fernández havia despertat l'interès d'historiadors, prèviament a nosaltres. De forma més o menys superficial se sabia que hi havia hagut aquest grup i es tenia informació vinculada al temps que havien estat a la presó. Però no s'havia fet una recerca amb dates tan àmplies com la que vam proposar-nos. Volíem saber d'on neix aquest grup i entendre quin és l'origen dels seus militants, que hi ha una continuïtat militant des d'abans de la Guerra Civil i fins als cinquanta.
X.F. - Què trobeu de singular?
A.P. - Una de les coses més destacables d'aquesta partida és la seva alineació amb l'Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola (AFARE), que permetia la diversitat ideològica. El fet que fossin pocs militants i al mateix temps de diferents branques ideològiques, encabint-les sempre dins de l'antifeixisme, era una cosa molt interessant. Pel que fa a la desfeta i a les desavinences al grup, crec que no es falta a la veritat si es diu que és una mostra de com la desconfiança creada per un dels membres del grup, el Delfí Deltell al principi, sembra una llavor de dubte en un moment en què la infiltració de les forces feixistes als grups de guerrilla és esfereïdora. Que hi hagi una sospita prou gran com perquè hi hagi una execució interna en realitat no és tan estrany si es té en compte el moment que viuen.
X.F. - També passa amb Gabriel Teixidor.
A.P. - És important tenir en compte que les fonts en què nosaltres hem reconstruït aquesta informació són fonts elaborades pel feixisme, principalment. És cert que hi ha una font, que és la transcripció de l'informe Lluís Nogués, que és un document intern del PSUC, en què es parla i s'explicita que se sap que hi ha un grup que ha operat mitjançant la justícia guerrillera, que és com anomenen aquesta execució interna. Al final, tota l'elaboració d'aquesta història, de la desaparició de la Modesta, s'obté en una confessió amb tortures. Tot i que no podem afirmar que sigui la veritat, sí que és cert que és plausible. Era, d'alguna manera, un crim que un membre de la partida hagués posat en perill tot el grup, i per tant una part important de la clandestinitat i dels seus enllaços.
X.F. - Com condiciona la recerca haver de fer equilibris entre la documentació oficial del franquisme i la memòria oral, marcada pels silencis i la por?
A.P. - Les entrevistes de memòria oral són a persones que han conviscut amb els guerrillers però aquests no els van fer partícips de què estava passant. Sovint, els seus testimonis estan marcats per allò que han interpretat de coses que han vist, per silencis, per temes tabú, etc. I sobretot, també, pel dolor. Per a nosaltres, com a investigadors, és molt dur saber que el teu treball obliga aquestes famílies, que són víctimes d'un sistema repressiu franquista, a tornar a sentir al seu cos aquella por. I, fins a cert punt, hi ha un moment que penses si val la pena que la persona recreï el seu dolor. Però a la vegada necessitàvem saber tot el possible per elaborar recerques el més rigoroses possibles que facin justícia a aquests homes que van ser lluitadors per la llibertat.
X.F. - A més de l'acció guerrillera, també crida l'atenció un cert vincle d'amistat entre alguns dels integrants, com Teixidó i Fernández, o amb David Oriola.
A.P. - Realment, és un dels regals que té comptar amb la memòria oral. És una cosa que és impossible de confirmar quan ja ha passat tant temps des que han mort els guerrillers. A nosaltres també ens ajudava a llegir els interrogatoris amb una altra mirada. El fet de saber que havien guardat aquesta amistat significa que ells segurament, a posteriori, van parlar, desgranar i interpretar tot el que els havia passat. I, segurament, van actuar i van confessar certes coses sabent que l'altra persona ho entendria. Potser inclús era alguna cosa que tenien pactat.
X.F. - Quins haurien de ser els propers passos després de la recerca?
A.P. - A nivell d'arxiu, creiem que hi ha una recerca feta bastant completa. La culminació d'aquest treball seria l'exhumació de les fosses, tenint en compte les localitzacions que nosaltres hem facilitat. I, d'altra banda, a més, nosaltres com a historiadors creiem que seria molt valuós que es fes una dignificació del patrimoni que hi ha vinculat a la Partida dels Teixidors. Que s'assenyali un camí que ajudi les persones de la Riba i que visiten la Riba a arribar al mas del Puig de Marc i que l'integri com un espai de memòria, i d'alguna forma creiem que seria interessant que es cuidés aquest camí, que hi hagués panells informatius i que es pogués recuperar la part immaterial d'aquest grup.