Diuen que la xaranga té el seu origen a la França del segle XVIII i servia per amenitzar activitats de persones d'alta classe social. Les xarangues franceses interpretaven majoritàriament valsos i contradanses. A principis del segle XIX van arribar a Cuba, de la mà de grups d'haitians procedents de França. Amb el temps, es va vincular molt al règim militar fins que a principis del segle XX es van començar a consolidar entre les classes populars. El País Basc, Navarra, i després l'Aragó i València, van començar a ser més freqüents, sobretot entre les societats recreatives i gastronòmiques, per tal d'amenitzar les multituds durant les seves festes. 

Solen estar formades per una desena de músics, la majoria aficionats, contractats per ajuntaments o les colles. Tradicionalment, interpreten cançons populars i èxits musicals del moment, així com cançons típiques de la zona geogràfica on pertanyen.

Una xaranga sol estar composta per percussió (bombo, caixa i plats), però sobretot per una bona secció de metalls (trombons, bombardí, trompetes i tuba) i finalment la secció de fusta (saxòfons alts, saxofon tenor i clarinet).
A Catalunya han anat entrant fort en els últims anys, sobretot per la part de Tarragona. A Ponent, n'hi estan arribant cada cop més, sobretot de la mà de joves que interpreten versions de música actual, arranjada a la seva manera. 

(Foto: Mai Toquem Bé)

A les Garrigues no n'hi ha cap en actiu avui en dia. Però n'hi ha hagut. Llardecans en va acollir una durant molts anys. Es deia Parará Papá, Parará Pachín, formada per músics locals que va estar tocant fins ben passat l'any 2000. Van començar a actuar a mitjans dels anys vuitanta, influïts precisament per una de les bandes pioneres de tot Lleida que encara sona ara per les festes majors. Es tracta dels Mai Toquem Bé de la Granja d'Escarp. 
En aquest darrer grup hi toca un veí precisament de Llardecans, en Joan Carles Visa. Ho fa amb la trompeta i, des dels últims cinc anys, juntament amb la seva filla Clàudia, que ara en té 28. "La xaranga és una música festiva, que no té com a prioritat la qualitat del seu so, sinó sobretot la connexió amb la gent", explica Visa. Això vol dir, segons els dos músics de Llardecans, que quan s'ha d'actuar, "has de deixar els problemes a casa".

Els Mai Toquem Bé solen fer mig centenar de bolos a l'any, la majoria concentrats a l'estiu i per comarques lleidatanes. Antigament, recorrien tots els pobles de la Vall d'Aran i recentment han amenitzat fins i tot les mobilitzacions de la Revolta Pagesa. Podríem dir que, per la seva trajectòria, té un repertori força més tradicional que les noves xarangues que han sorgit a Catalunya, "però ens hem anat actualitzant amb peces més modernes, sobretot des que els músics més veterans s'han anat jubilant", explica un dels actuals responsables de la banda, Josep Maria Arrufat.

Òbviament, actuen cada any a la festa major de la Granja d'Escarp, on no han faltat cap any. Reconeixen que la competència que ve de l'Aragó és forta, sobretot en qualitat i en preus, però segueixen tan vius com mai. Com que pràcticament cap membre és músic professional, "tots traiem el temps d'un podem", reconeix Visa.

La feminització de la xaranga
La seva filla Clàudia, que de molt jove va començar a estudiar solfeig a l'escola de música del poble, és un exemple d'una nova generació que va demanant pas en el món de les xarangues lleidatanes. És un gènere tradicionalment molt masculinitzat, però les noies van apareixent cada cop més sovint a les formacions.
També és el cas de l'Èlia Capdevila, una jove de 21 anys de Juneda, membre de la Festucs Brass Band de Lleida. Allí també hi ha dos músics garriguencs, el trompetista Joel Zamora i el percussionista Adrià Olomí, ambdós de la Floresta. 

La Festucs és una de les agrupacions més noves de Ponent. Va començar a tocar fa tot just dos anys. La mateixa Èlia Capdevila, també a la trompeta, va ser una de les pioneres. Estudiant d'un màster d'enginyeria agroalimentària, contempla la música com una afició remunerada. 

Ella és una de les excepcions que s'escapen de la regla. Sembla que les dones tendeixen als instruments de corda (com el violí i el piano) o de vent de fusta (com el clarinet i el saxo). Ella aposta pel metall i confia que amb les altres dues trompetistes fèmines de Festucs, es pugui crear un precedent.

La xaranga segons Capdevila està apareixent a Lleida amb certa força, però també amb un tret diferenciat de les tradicionals bandes del nord d'Espanya. Els Festucs responen més al concepte de Brass, originari del jazz afroamericà, i disposa d'un ampli ventall d'actuacions de caràcter festiu amb diferents temes, des dels clàssics dels 70 i 80, fins a cançons actuals de Rigoberta Bandini, Rosalia, Shakira o Bizarrap, passant per himnes com The Final Countdown, Paquito el Chocolatero o Mari Carmen. També interpreten temes propis que s'adapten a qualsevol d'ocasió i esdeveniment. Salsa, rock, ska, pop, reggaeton, bachata i techno són alguns dels gèneres musicals que realitzen. 

Músics connectats
Cercaviles, correbars, cavalcades i carnavals, esdeveniments esportius, festivals, bodes, comiats, sorpreses i, sobretot, festes majors. Aquests són els escenaris més comuns de les xarangues. "Cada bolo és diferent i, per molt que t'hi preparis, has de saber adaptar-te a tot el que vagi sorgint", admet Capdevila.

I és que l'estreta interacció física amb l'espectador és una de les constants en una xaranga. "Has de saber transmetre bé perquè el públic es mantingui connectat", opina un altre trompetista, Edim Albes, de l'Albi. Ell és membre de la Bsumeta, una formació de Lleida que va sorgir de la Banda Simfònica Unió Musical. Els seus integrants, una desena de joves, van creure fa cinc anys en l'oportunitat d'actuar al carrer i van arribar al seu zenit l'any passat quedant subcampions del IX Festival de Xarangues de Poza de la Sal (Burgos). A la banda, hi forma part també la maialenca Laura Gateu amb el seu bombo.

Per actuar, "hem de donar-ho tot, i això implica molta feina i preparació", assegura Berta Marqués, una de les portaveus del grup. Solen fer unes trenta actuacions a l'any, la majoria de les quals les concentren el mes de setembre. 

El referent del grup és la xaranga que es toca a València, però tenen el seu estil propi. I és que músics com Edim Albes són l'exponent d'aquesta última generació del gènere. A part de ser músic de carrer, Albes està treballant també en la producció de música electrònica. De fet, va arranjar fa poc l'himne del club de futbol del seu poble amb motiu del centenari.

Un altre exemple de la nova fornada de xaranguers és el de Genís Sans, d'Arbeca. Format a l'Escola de Música de les Garrigues, va connectar per casualitat amb un membre de La Follia, una banda de Tàrrega. Corria l'any 2022, quan ell sols en tenia 17 i estava estudiant harmonia a l'escola de música de Mollerussa. Li van trucar per anar a provar en aquest grup de l'Urgell i s'hi va acabar quedant.

També toca la trompeta, que ell defineix com un dels instruments ideals per gaudir en una xaranga. És lleuger, portador "i té un so tan brillant, que pots fer uns solos molt bonics", descriu Sans. Ell recorda que de petit li agradava tocar la trompeta del seu besavi i, anys més tard, s'hi va posar seriosament.

La Follia també està formada per gent jove i, als seus bolos, miren de tocar sempre de cara al públic, caminant cap enrere. "Així aconseguim que la gent interaccioni encara més amb nosaltres i hi hagi més connexió", argumenta el jove trompetista arbequí.