28 d'abril de 1938. Joan Banús Melé, un noi de 17 anys de Vilanova i la Geltrú, i altres joves de la mateixa edat pugen al tren, a l'Estació de França de Barcelona. Acaben de ser cridats a files pel Govern republicà i se'n van cap al front. Els franquistes ja han arribat al riu Segre i les autoritats republicanes mobilitzen a la desesperada 30.000 nois nascuts el 1920. És la lleva del Biberó. 

La germana del Joan, Teresa, tenia 9 anys quan se'n va acomiadar. Ni ella ni la resta de la família el tornarien a veure mai més. Amb els anys, la Teresa es va traslladar a les Borges, on ha fet tota la seva vida i viu actualment amb la seva filla Teisa Serra. L'absència del germà desaparegut sempre havia estat tema de conversa, però mai van saber on havia mort. El fill de la Teresa, Joan, s'havia fet un fart de buscar-ne el rastre, però ho va deixar córrer, fins que aquest estiu, la família -ara també els nets-, preparant la festa del 95è aniversari de la Teresa, va pensar que li faria il·lusió saber on està enterrat el germà. I van reiniciar la cerca, ara amb més fruits.

A Internet ja els va aparèixer, per exemple, una fitxa del web del Cost Humà de la Guerra Civil on consta que va morir el 7 de juny de 1938 a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), amb prou feines un mes i mig després d'haver sortit de casa. I van trobar, també, que al cementiri d'aquest poble hi ha una placa amb els noms de 151 persones que hi van morir, la gran majoria a l'hospital que es va instal·lar als balnearis. Un era Joan Banús. Ara ja sabien -la Teresa encara no- on estava inhumat. Ja era molt. Però com havia fet cap allí? On i com havia mort? Tot això continuava a l'aire.

Resseguir la trajectòria
El mateix estiu van contactar amb el borgenc Gerard Bellmunt, autor del llibre El pas del padrí per la Guerra Civil espanyola i molt bregat amb la documentació històrica d'aquell període, especialment la militar. Bellmunt va tardar poquíssim a plantar-se a l'Arxiu Comarcal de Montblanc i localitzar-hi el certificat de defunció de Joan Banús: mort per febre tifoidal adquirida en campanya. No va morir en combat, metrallat o bombardejat, que era una de les creences -i temors- de la família. I al certificat hi havia una altra informació molt valuosa, que no sempre surt: la unitat militar. 27 Divisió, 122 Brigada, 2n Batalló, 2a Companyia.

Certificat de defunció de Joan Banús. (foto: G.B.)

Això, com recorda Bellmunt, és clau per poder resseguir la trajectòria dels soldats. Estirant el fil cap enrere, és el que permet saber, en aquest cas, que aquell tren on va pujar Joan Banús a l'Estació de França els deixaria a Sitges, que d'allí anirien a Sant Martí Sesgueioles, després cap a Bellpuig, Ivars d'Urgell i Montgai, on farien una mica d'instrucció. A Cubells, concentració de tropes per anar al relleu al front i s'esdevé la tràgica Batalla del Merengue. Els pocs que van sobreviure en condicions es van retirar a segona línia, mentre que els ferits i malalts van ser portats a l'hospital de Vallfogona de Riucorb. Aquí és on trobem Joan Banús, sense la certesa de si va arribar a entrar en combat o havia emmalaltit abans.

Teresa Banús, al cementiri on està enterrat el seu germà.

Fos com fos, la família va endreçar i preparar tota aquesta informació i, abans del dinar d'aniversari, van portar la Teresa al cementiri de Vallfogona, on li van explicar. Va ser molt emotiu. Ella, passant la mà pel nom del seu germà, va murmurar "guaita si el teníem a prop i no ho sabíem, pobret". I, adreçant-se-li en primera persona, va dir "ara ens has vist  a tots". "Estarà content", va afegir mirant la comitiva. Es tancava el cercle. Es curava una ferida oberta. Arribava la pau a l'ànima de la Teresa. "Valia la pena tancar-ho amb ella viva", diu convençut el seu fill, de nom Joan.

Foto de família, davant la placa amb els noms dels inhumats.