Al cementiri de Lleida hi ha un monument dedicat a 11 persones de l'Albagés que hi van ser afusellades i enterrades entre l'estiu de 1939 i l'estiu de 1940. És l'únic monument del recinte dedicat específicament a víctimes d'una població en concret. En trobem altres als afusellats i morts a les presons franquistes de tota la província, als combatents morts, a les víctimes dels bombardejos a la ciutat o als lleidatans deportats als camps nazis, però no n'hi ha cap, i menys d'aquestes dimensions, que faci referència a un únic municipi.

L'explicació no és altra que la voluntat ferma dels descendents -la majoria els fills- d'aquells 11 afusellats per no deixar caure els fets en l'oblit. Ells mateixos van sufragar, l'any 1980, la construcció del monument, on hi ha inscrits tots els noms, les fotos i l'edat dels executats pel règim franquista. Era una de les primeres actuacions de recuperació de la memòria democràtica que es feia a les comarques de Ponent. "Van ser valents, de fer-ho en aquell moment", explica Magda Rey, filla d'un dels promotors i neta de Miquel Rey Panés, assassinat als 42 anys a la tàpia del cementiri lleidatà. La família encara no sap de què se l'acusava. L'historiador Josep Rubió corrobora el coratge d'erigir un monument així el 1980, "quan encara era tot molt complex políticament i social, i només en comptagotes i amb la boca petita s'explicava la ignomínia de la repressió contra els batuts".

(Foto: Ajuntament de Lleida)

Amb el pas del temps, el monument s'havia anat deteriorant, i tant el tècnic de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Lleida, Josep Serra, com alguns dels descendents eren conscients que calia fer-hi una intervenció. Era una mica paradoxal, perquè és un monument dins del cementiri de Lleida que fa referència a un poble de les Garrigues, "però no va costar gens convèncer l'administració", explica Serra. I van posar fil a l'agulla. Van parlar amb els familiars, van informar-ne l'Ajuntament de l'Albagés, van corregir algunes imprecisions de dates i d'ortografia i van encarregar una nova placa, que en lloc de marbre blanc com l'original seria de granit negre, per conservar-se millor en els anys a venir. Tota la resta (noms, text, fotos) es mantindria igual.

I, finalment, el passat diumenge 27 d'octubre, la Paeria va convocar l'acte d'inauguració de la reforma. Malgrat la climatologia adversa, hi van assistir familiars de quasi totes les víctimes. Joan Farell n'és un. El seu padrí era Joan Rey Nogué. Exiliat a França a l'acabar la guerra, va ser dels que es va creure  la crida de Franco que els que no tinguessin delictes de sang podien tornar tranquils. Va tornar i aviat algú del poble el va denunciar. Malgrat que durant la Guerra havia protegit el capellà, aquest es va desentendre d'expedir qualsevol aval. Judici sumaríssim, pena de mort i execució.

Com explica l'historiador Rubió, que va posar el context històric a l'acte, el certificat de defunció de Rey i dels altres deu deia "causa de la muerte: traumatismo". Una última humiliació. Rubió també va recordar que, acabada la guerra, l'Albagés va ser el segon poble de la comarca amb un percentatge més alt d'afusellats, després de Juncosa.

Un altre era Antoni Briansó. Ell i cinc albagesencs més van enviar una carta des de la presó demanant clemència a les autoritats falangistes del poble. Algú, però, es va encarregar que aquella carta i moltes altres d'empresonats i d'exiliats mai arribessin als destinataris, fins que van ser descobertes l'any 2019 entre prestatges de l'Ajuntament [v. SomGarrigues, 498]. Briansó tenia 33 anys i deixava esposa i dues filles, de 4 i 8. La soprano Maria Altadill, neta de Briansó, va cloure l'acte interpretant una sentida cançó.