Reportatge
La timba garriguenca, una passió històrica pels jocs d’aposta
Durant diferents èpoques, molts garriguencs s’han anat jugant part del patrimoni apostant en jocs d’envit com el set i mig, el monte, el golfet o el malparit, els quatre grans jocs de la timba garriguenca.
Durant diferents èpoques, molts garriguencs s'han anat jugant part del patrimoni apostant en jocs d'envit com el set i mig, el monte, el golfet o el malparit, els quatre grans jocs de la timba garriguenca. Les anècdotes recollides ens parlen d'apostes insòlites, trampes sofisticades i, fins i tot, d'alguna visita de la Guàrdia Civil.
Comparteix
Sempre s'ha dit que és en la cultura anglosaxona on els jocs d'envit, amb apostes de diners entremig, han adquirit, per història i tradició, una major rellevància. Si fos així, durant bona part del segle XX les Garrigues haurien pogut passar per una colònia britànica si el fet d'organitzar timbes il·legals i desenvolupar jocs de cartes basats en apostes haguessin estat l'únic requisit per adquirir la nacionalitat anglesa. Vagi per endavant que el joc deu ser tan antic com els diners, però en la centúria anterior, arreu de la comarca, jocs com el set i mig, el golfet o el monte van arribar a adquirir tints de religió. Hi havia timbes que tenien una periodicitat setmanal, d'altres que només s'organitzaven en dates assenyalades, però totes reunien nombrosos jugadors, la gran majoria homes, que arriscaven els guanys, les propietats o els futurs a la jugada que més encertada els semblava. Potser aquells tapets plens de duros eren l'únic espai de plena llibertat que els restava, ja que la majoria dels jugadors vivien atrapats entre l'autoritarisme i la misèria, esperant un cop de sort, resant, setmana rere setmana, perquè, aquell cop sí, els arribés la jugada que feia temps que somiaven.
Una tradició ben arrelada
A cada família garriguenca deu haver-hi una història relacionada amb el joc: un tros de terra que va guanyar (o perdre) algun avantpassat, una habitació que sobresurt d'una façana completament simètrica o el record d'aquell tiet, ben content, amb la mà sobre el tapet, comptant un feix de bitllets. Joan Bellmunt, en el segon volum del llibre Fets, costums i llegendes. Les Garrigues I, en el capítol dedicat a la Pobla de Cérvoles, explica en un epígraf els "divertiments i passatemps" de la població i destaca: "Els jocs de cartes no sempre foren innocents passatemps, doncs en moltes èpoques es convertiren en un vici apassionat, tant per les fortes apostes com pels mateixos apostants". Bellmunt identifica que "el monte, el golf, el burro i el set i mig eren els jocs més corrents en les taules de joc". Al llibre Història de la Granadella, escrit en dos volums pel doctor Josep Solé i Sagarra, també es parla de l'enorme afició al joc que hi havia en aquesta població de les Garrigues Altes i dels nombrosos jugadors que s'aplegaven a la Granadella amb motiu de les celebracions de la festa major: "Els més esvalotats jugaven al 'golfo' o al 'set i mig' a base d'apostes grosses. Eren els veritables jugadors, viciats i professionals, per causa dels quals la Granadella agafà trista fama a principis de segle", explica Solé, que també il·lustra un succés tràgic ocorregut al camí entre la Granadella i Bellaguarda: "Al camí de la Pobla hi havia plantada una creu de ferro prop de la nostra vila. Senyalava el lloc on, adormit i cansat pel joc, el Peticlet de l'esmentat poble va caure del cavall després d'una nit de joc a la Granadella. Va morir del cop al cap que es va donar amb una pedra".
Anys 20, les Boges Blanques
A principis del segle XX, el quadrat que es forma a les Borges entre la plaça 1 d'Octubre i els carrers Nou, Carme i Carnisseria s'omplia de vida nit rere nit gràcies al creixement econòmic que experimentava les Borges sota la inèrcia alcista en la venda d'oli. Una bonança que en més o menys mesura també s'estenia a la resta de la comarca i arrossegava els habitants de pobles veïns als diversos cafès i minicasinos que completaven l'oferta d'oci menys catòlica de la capital. L'historiador Marc Macià recull en la seua tesi doctoral titulada Dictadura i democràcia en el món rural català: Les Borges Blanques 1923-1945 un text relatiu al poeta borgenc Carles Mas Cunillera parlant de l'ambient que es respirava durant els anys vint als locals més concorreguts de les Borges, en aquest cas, amb motiu de la fira de Sant Antoni: "Vesaven carrers i quadres. Pensions i fondes s'envaïen. Els cafès de gom a gom. Els talladors de monte de l'Ex o del Calvo, no perdien temps en remenar la baralla. Ningú podia perdre basa. Eren dies d'agitació, de moviment, de febre constant i traginar sense fi...". D'aquests locals que parla Mas Cunillera, un dels que es va erigir amb més renom va ser el cafè cantant de cal Catxarrero, que s'ubicava a l'edifici que ocupa el núm. 3 del carrer del Carme; més tard el negoci es va expandir també a la casa contigua, al núm. 5, on es va inaugurar el primer cinema de les Garrigues. Segons explica la llegenda popular, a cal Catxarrero hi podia passar qualsevol cosa, des de collites d'olives que canviaven fins a tres cops de mans en una nit, atracaments i assassinats a cara descoberta, com compartir taula amb un grup de meretrius vingudes directament de Barcelona. Tot era possible a les Borges dels bojos anys vint.
El pot de Shrödinger
La Montse Esteller explica en un magnífic article al número 162 de la revista Terrall, la història de cal Catxarrero, posant el focus en la família que va desenvolupar-ne el negoci, els Minguella-Mor, originaris de Juncosa. Precisament en aquesta població de les Garrigues Altes és on se situa la pròxima història. A finals dels anys seixanta, a Juncosa havia obert el bar del Gil, un local amb un estil ben genuí, Des de l'accés del carrer Nou s'hi arribava baixant més de cinquanta esglaons. Precisament allí un grup de joves de la població s'havia reunit la vigília de la festa major per tal de jugar-se la paga. Van demanar un plat al cambrer i acte seguit, van començar una partida al malparit. La partida anava avançant i, qui més qui menys, confiava a endur-se el pot d'aquell plat farcit de bitllets de vint duros. Aquell dia, la inèrcia de les cartes era bastant capriciosa, i anava en contra de tots. Així, es va arribar al punt on tots els diners del local eren al pot. Ningú podia apostar ni fiar. Tots els diners eren al plat, i la festa major encara havia de començar. La paradoxa era que aquell pot era de tots i de ningú alhora. Es van proposar dues solucions: una era guardar el pot en un lloc segur i citar-se l'endemà per tornar-hi; la segona opció, repartir el pot a parts iguals. Tot i que hi havia jugadors que hi perdrien més i d'altres que hi guanyarien, aquesta va tenir més consens. Així doncs, tant per cap i bona festa major!
Que ve la Guàrdia Civil!
Durant molts d'anys, el monte va ser el rei dels tapets garriguencs, com ho va ser de mig món, on encara avui conserva certa parròquia. Durant els anys setanta, un d'aquests racons de món on es jugava al monte era el bar Hogar de Torrebesses. S'hi reunien setmanalment jugadors de tot el territori, cal destacar els forts talladors de la Granadella i Lleida que s'encarregaven de finançar la banca. La taula de joc de l'Hogar tenia l'especificitat que tenia un forat en un extrem, era el que utilitzava el crupier per fer joc. En una d'aquelles nits de monte, el nombre de jugadors era bastant elevat, així que es va habilitar la sala del ball per encabir-los tots. La nit corria prou normal fins que dos dels jugadors van emprendre camí cap a casa amb els guanys a la butxaca. Va ser llavors quan, de sobte, dos atracadors amb una escopeta retallada els van encanonar. La transacció de diners va ser ràpida i els lladres es van esfumar amb el botí. Els dos jugadors van tornar corrents a l'Hogar i van advertir la resta. Van trobar les rodes punxades de diversos vehicles, precisament els cotxes que obstaculitzaven la sortida als altres. Les indagacions, llavors, van girar al voltant de si s'estava preparant un gran cop amb tota la parròquia de jugadors a dins. Van decidir trucar a la Guàrdia Civil del quarter de la Granadella, la patrulla va dilatar prou el temps d'arribada a Torrebesses, van dir que havien patit un lleu accident, perquè el local tornés a la quotidianitat. Un cop els agents van prendre nota dels fets sobrevinguts, van aixecar l'acta i, potser com un detall a la seua discreció, es van trobar una caixa de puros a la guantera. Acte seguit, els talladors van tornar a fer joc.
Les trampes
Manuel Gil de Oto, un escriptor establert a Barcelona, publicava l'any 1920 el llibre Timbas, chirlatas y casinos on, per un preu de sis pessetes, el lector tenia a l'abast un decàleg del món del joc, amb les trampes, substitucions, marques i escamotejos que els tafurs, persones que freqüentaven les cases de joc, intentaven posar en pràctica a la més mínima ocasió. Gil de Oto enumera 29 modalitats de trampes diferents, en destaquem algunes: el pont consisteix a arquejar els dos munts resultants després del tall i introduir entremig la carta desitjada. Marca de la cinta: les cartes són premsades, una per una, amb una planxa, alterant-ne el gruix depenent de si la carta tenia més o menys valor. Marca del rellotge: Es fa una mínima marca a cada carta, seguint l'ordre de les agulles del rellotge.
Sigui com sigui, en el món del joc garriguenc existeix una norma que abans, avui i sempre es complirà: qui guanya la partida, paga la ronda.
MALPARIT
Segurament és el joc més senzill de tots, ja que la mecànica que segueix compleix la regla de la carta més alta. Una de les seues particularitats és que no es juga contra una banca o un altre jugador sinó que les jugades afecten simultàniament tots els participants, ja que es paguen i es cobren d'un pot. S'ha donat el cas que tots els jugadors s'han quedat sense diners a la butxaca, essent el pot propietat de tots i de ningú alhora, tota una paradoxa.
Com s'hi juga?
El malparit es juga amb una baralla espanyola, amb totes les cartes. Abans de començar el joc es posa un plat al mig de la taula, on tots els jugadors dipositen la mateixa quantitat de diners per tal d'establir el pot. Llavors, un dels participants barreja les cartes i comença la ronda. El primer jugador realitza l'aposta i el crupier destapa una carta, si aquesta és un 1, 2, 3, 4, 5 o 6, l'aposta es diposita dins del plat, si la carta és un 7, 8, 9, 10, 11 o 12 el jugador cobra l'import apostat del pot, llavors és el torn del jugador que seu al costat.
L'as i el rei d'oros
Si la carta que surt és l'as d'oros el jugador haurà de contribuir al pot amb el doble de l'aposta que ha realitzat; si la carta que surt és el rei d'oros, cobrarà el doble de l'import arriscat. Qualsevol participant té el dret a passar el seu torn.
"Copo!"
Un jugador té la possibilitat d'optar a cobrar tot l'import del plat sempre que abans que el crupier tombi la carta, digui "copo!", llavors si la carta és igual o superior a set cobra tot el pot; si la carta és menor, haurà d'abonar l'import íntegre que hi hagi al plat. Si hi ha una copada o copo i la carta que surt és l'as d'oros, el jugador haurà d'abonar el doble de l'import que hi hagi al pot. En cas que un jugador guanyi el pot, tots els jugadors tornen a dipositar l'import inicial dins del plat. Normalment s'acostumen a descartar les set darreres cartes de la baralla per evitar que algú pugui comptar quines cartes falten per sortir.
GOLFET
Vindria a ser la versió nostrada del pòquer. Tot i que no hi ha un palmarès de jugades com el trio i el color, sí que se segueix la mecànica d'apostar a cada ronda, descartar cartes i guanyar anant de farol. És el joc més psicològic de tots quatre i el que se sol dilatar més en el temps. L'estratègia, al golfet, ho és tot.
Com s'hi juga?
El golfet empra les cartes de la baralla espanyola sense els 4, els 8 i els 9. És un joc en què calen un mínim de quatre jugadors i un màxim de cinc. El valor de les cartes és el següent.
Del 5 al 7, mantenen el seu valor.
La sota, el cavall i el rei valen 10 punts.
L'as, 11 punts.
El dos, 12 punts.
El tres, 13 punts.
La mecànica del joc és la següent: repartint per sota, se li entreguen dues cartes a cada jugador, repartides una a una, de forma alterna. Llavors es realitza la primera aposta.
Una de les particularitats del golfet és que el primer jugador que parla, és a dir, el que fixa l'aposta, sempre és el que va en mà (el primer que ha rebut les cartes de mans del crupier), després els altres jugadors poden igualar l'aposta però ningú pot apujar-la fins que s'acaba la ronda. Un cop igualats els imports s'inicia la ronda següent, els jugadors reben tres cartes més, fins a tenir-ne cinc. Es procedeix a la segona aposta.
Els descarts
Un cop els jugadors que no s'han retirat han igualat les apostes és el torn del primer descart, on cada jugador pot canviar el nombre de cartes que cregui convenient. Quan els jugadors hagin rebut el nombre de cartes que han descartat, fins a completar les cinc en mà, es procedeix a realitzar la tercera aposta. Si s'iguala, hi ha un segon descart. Sense possibilitat de canviar més cartes, es realitza la quarta i última aposta. Per fi, es tomben les cartes. L'objectiu del joc és sumar 46 punts o apropar-s'hi tant com es pugui combinant un màxim de quatre cartes del mateix pal, així sempre hi ha una carta que, al final, s'ha de descartar.
'La real'
El jugador que aconsegueix la puntuació més alta s'emporta el pot. Val a dir que el jugador té l'opció de rendir la seua mà sempre que ho vulgui. La millor jugada del golfet és la real, que se suma amb el 3, 2, l'as i una figura del mateix pal. En cas que dos jugadors empatin, guanya el que va en mà.
Variants
Depenent de la zona on s'hi juga, el valor que se'ls atorga a les cartes és diferent i, per tant, la puntuació màxima també és diferent, 42, 41, 44... També hi ha zones on només es permet un descart.
EL MONTE
El monte pot semblar un gran embolic per qui no hi ha jugat mai. Es tracta d'apostar a una carta, o d'enfrontar una carta contra l'altra. Com el set i mig, és un joc de tots contra la banca, sense límit de jugadors. A diferència dels altres jocs, no es juga una carta individual ni se segueix cap estratègia racional.
Com s'hi juga?
El monte es divideix en dues fases. En la primera, es tracta d'endevinar quina de les quatre cartes es repetirà primer i, en la segona fase, un cop eliminades dos de les quatre, quina carta sortirà abans que l'altra. Al principi, el jugador que fa de banca tomba quatre cartes damunt del tapet, dues es col·loquen a sobre i les altres, a sota. Llavors, és el moment que els jugadors facin les postures, és a dir, marquin les apostes que volen fer. El banquer anirà tombant cartes fins que una d'aquestes coincideix amb una carta que hi ha damunt de la taula, llavors entren en joc les apostes que s'han fet.
Les postures
Aquí reproduirem algunes de les moltes postures del monte; n'hi ha de simples (a la carta, travessera i creu), que només opten a la primera part de la jugada, i de compostes (salt i carta, salt), que poden ser vàlides en les dues rondes.
1. Postura a la carta: l'aposta es col·loca a l'extrem de la carta escollida sense tocar-la. En l'exemple, el jugador guanya amb la sota i perd amb el sis. Cobra el mateix import que s'ha apostat.
2. Postura travessera: l'aposta es col·loca enmig de les dues cartes davant del crupier. En l'exemple, guanya amb la sota i el sis i perd amb el quatre i el cavall. Cobra l'import apostat.
3. Postura de creu o primeres: l'aposta es col·loca en una de les diagonals. En l'exemple, guanya amb la sota i el cavall i perd amb el quatre i el sis. Cobra l'import apostat.
4. Postura de salt: es col·loca l'aposta tocant un dels cantons de la carta. En l'exemple, si surt el sis, guanya el triple del que s'ha apostat. Si surt primer alguna de les altres tres cartes, el jugador perd.
5. Postura de salt i carta: es col·loca l'aposta sobre l'extrem exterior de la carta. En l'exemple, si la primera carta que ve és una sota es cobra el doble de l'aposta. Si ve un sis, es perd l'aposta immediatament. Si ve abans el quatre o el cavall, l'aposta perd la meitat del seu valor però no es retira, ja que en la segona part de la jugada pot fer les paus, si ve un set, o perdre-ho tot, si ve un rei.
SET I MIG
És dels jocs més populars i espectaculars, ja que el fet que no hi hagi un límit fix de participants pot provocar que omplin la taula un farcit nombre de jugadors; a més, es pot apostar des de fora, sense la necessitat de demanar carta; això invita que una bona partida de set i mig reuneixi moltes persones pendents de cada moviment que succeeix damunt del tapet. El set i mig és el nostre blackjack i, com en el famós joc del vint-i-u, sempre s'ha dit que és un joc de banca.
Com s'hi juga?
El set i mig es juga amb la baralla espanyola, traient els vuits i els nous. L'objectiu del joc és acostar-se el màxim possible al set i mig, sense sobrepassar-lo. Els valors de les cartes són els següents:
De l'1 al 7, mantenen el seu valor.
La sota, el cavall i el rei valen 1/2.
S'anomena banca la persona encarregada de repartir les cartes; ella haurà de competir amb els altres jugadors al final de cada ronda, és el que paga i cobra les apostes. La banca guanya sempre que empati o superi la jugada del jugador rival, sense passar-se del set i mig. En l'inici de la ronda, el jugador que és banca dona una carta tapada a cada jugador i se'n guarda una per a ell. A partir d'aquí comença el joc, si al jugador ja li va bé la primera carta s'haurà de plantar amb el valor de l'aposta mínima que s'haurà acordat abans de l'inici de la partida (també hi ha la possibilitat d'apostar l'import que es vulgui a cegues, és a dir, abans que la banca reparteixi la primera carta). En cas que el jugador demani carta té el dret d'augmentar l'aposta. Un cop demanada, ha de decidir si vol la carta tapada o destapada, sempre hi ha d'haver una carta cara avall a la jugada. Si el jugador es passa del set i mig ha d'indicar-ho a la banca, que procedirà a cobrar l'import apostat. El jugador pot plantar-se en el moment que ho consideri oportú, llavors el torn passa al següent. En cas que algú aconsegueixi sumar set i mig, la banca pagarà al jugador el doble de l'aposta que s'ha realitzat, no així als jugadors externs que hagin apostat a la carta, que cobraran l'import jugat. Si en la mateixa jugada hi ha dos jugadors amb un set i mig, només cobra doble el que està en mà, és a dir, el que està més a prop del sentit amb què s'ha començat a repartir les cartes. Si el jugador que és banca se'n pot desfer li pot passar al jugador que en la jugada hagi realitzat un set i mig.
Variants
Depenent dels costums de cada poble, s'observen diferents variants del joc. Hi ha zones on es permet obrir files, això vol dir que si la primera i la segona carta son un mig es poden separar i jugar dues jugades independents, amb una aposta a cadascuna. També existeix la figura del mort i del viu. El mort es dona quan un jugador suma un set i decideix ensenyar totes les cartes, llavors la banca li dona una carta tapada que no pot mirar ningú fins al final de la ronda. Si la carta és un mig, tothom qui hi hagi apostat cobra doble. El viu te la mateixa mecànica que el mort, amb la diferència que la banca dona la carta destapada; se sol utilitzar quan en la ronda s'ha fet un mort, ja que és l'única forma que si ambdós aconsegueixen el set i mig, tothom pugui cobrar el doble.