La cosa ja va començar amb un sopar-concert en directe. Era el 21 de juny -Dia de la Música, per cert- de 1994 i aquella ja era una declaració de principis, uns principis que es poden resumir en atansar a les Garrigues músics dels Països Catalans i del País Basc. Per què aquests? Doncs senzillament perquè els de parla espanyola ja tenen un mercat molt ampli i els altres no, i encara menys a les terres de Ponent, mancades de sales de música en viu i amb qui encara avui bona part del país té una frontera mental.

En aquests 25 anys, a la cafeteria Slàvia s'hi han fet al voltant de 1.000 concerts, sempre amb entrada gratuïta. Va començar programant Albert Tarrats pare, amb l'accent posat en el jazz i el blues  i seguint la petja de la música en directe que ja havia organitzat a la discoteca Grock, al mateix edifici. El 1997-1998 agafa el relleu el seu fill Hervé fins al 2001 -quan va morir en un accident- i des d'aleshores és Albert Tarrats fill qui assumeix aquest rol, amb quatre pilars estilístics molt clars:  rumba catalana, folk, indie i cançó d'autor. Part de l'èxit rau, de fet, en aquesta aposta familiar. Si depengués d'una associació o d'un equip professional dedicat només a això, probablement no hagués arribat al quart de segle.

Creixement en paral·lel
25 anys donen per a molt, entre altres coses, per haver vist créixer i consolidar-se artistes quasi de manera paral·lela a la vida de la sala. És el cas de Roger Mas, que hi va tocar per primera vegada el 1997, en el que va ser el seu primer bolo remunerat, i precisament hi va tornar per 13a vegada el passat 2 de març. O el cas de Paul Fuster, a qui Albert Tarrats pare va portar fa anys perquè un mànager li n'havia parlat. "És el directe més espectacular que he vist mai aquí", diu l'Albert fill. Des de llavors, Fuster es va anar fent conegut i també és dels que han repetit diverses vegades. Altres, més joves i més recentment, també han fet les primeres actuacions a l'Slàvia i avui estan consolidats, com Núria Graham, que tampoc hi ha deixat d'anar. O altres que hi han tocat un cop ja eren al capdamunt, com Manu Chao o Albert Pla, sovint perquè altres músics els han parlat de la sala; una sala que no ofereix un caixet de concert de festa major, és clar, però que aporta altres actius no pecuniaris molt valorats pels músics, que s'hi senten tractats com a casa.

Evolució del públic
En tot aquest temps, el públic també ha anat canviant. D'una banda, s'ha educat musicalment, ja sigui en un major respecte vers l'artista, ja sigui en el descobriment de propostes musicals. De l'altra, el simple factor biològic també ha fet pujar la mitjana d'edat. Els seguidors de l'indie o la rumba ja ronden els 30-40 anys i els de la cançó d'autor arriben fins més enllà dels 60. Per contra, costa que la franja més jove s'incorpori a aquests estils. Tot i que s'ha fet alguna actuació reeixida en aquest sentit, com la de la cantant Suu l'any passat, l'Albert té clar que no és un camí per prioritzar. De moment, el focus està centrat en els concerts que queden fins al desembre del 25è aniversari i després "ja es veurà", diu. La quantitat d'actuacions no és tan intensa com la d'altres anys, però segur que l'Albert continua perseguint un dels objectius que li queden. L'any 2001 es va proposar portar Manu Chao, Albert Pla i Fermín Muguruza, i els dos primers ja han vingut.