Reportatge
Josep Anton Rey, 40 anys d’exili, resistència i deportació
L'albagesenc va haver de creuar la frontera el 1939, va ser internat a Argelers i a Bram, va participar en la Resistència antinazi i va ser capturat per la Gestapo i enviat a Vernet i Dachau.
Josep Anton Rey Oriol (1896-1978) és un dels noms que figuren al monument de Lleida que recorda les víctimes de l'Holocaust. Rey, però, no era lleidatà, sinó de l'Albagés. Va haver de creuar la frontera, va ser internat a Argelers i a Bram, va participar en la Resistència antinazi i va ser capturat per la Gestapo i enviat a Vernet i Dachau. No va poder tornar a Catalunya fins després de la mort de Franco. Les cartes que enviava a casa des de Bram són de les que l'Ajuntament del seu poble confiscava i els familiars no les han pogut llegir fins aquest any. En repassem la trajectòria vital.
Comparteix
L'any passat es va inaugurar a Lleida, davant la passarel·la del Liceu Escolar, l'escultura Fita, dins els actes de commemoració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Als peus del monument hi ha una placa amb els noms de 45 lleidatans que van ser deportats als camps nazis. D'aquests, però, dos no eren de Lleida, sinó de les Garrigues, de l'Albagés. Un és Josep Anton Rey Oriol, nascut el 1896 a cal Tonyeta. Quan esclata la Guerra Civil ja té 40 anys, està casat amb Francisca Briansó, amb qui té tres fills, Josep, Terència i Rossend, i forma part dels governs municipals de l'època. No va anar al front, però sí que va ser mobilitzat per fer fortificacions. A les primeres setmanes de 1939, com tants altres, entre els quals el seu fill gran, va haver de creuar la frontera i va ser internat a la platja d'Argelers; sense barraca, sense res, dormint als clots de la sorra amb rames damunt.
Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, eren camps improvisats per l'Estat francès, un Estat que aviat va veure que havia de construir quelcom més, i és així com aixeca els recintes de Bram, Agde, Ribesaltes, Setfonts i Vernet. Els camps de les platges es van mantenir, però molts presoners van ser traslladats a aquests nous complexos, com Josep Anton Rey, que va fer cap a Bram, on uns dies abans s'havien aixecat 165 barraques. Estava a la 118, junt amb altres amics i companys de l'Albagés i el Soleràs. A la 62 hi havia el reconegut fotògraf Agustí Centelles, que també procedia d'Argelers i que va registrar la vida al camp amb 600 fotos i un dietari que, moltes dècades després, l'any 2009, s'exposarien a Barcelona, i una part a París, i se n'editaria un llibre. El fill de Josep Anton, Josep, va poder sortir-ne simulant menys edat i ser fill d'una altra dona. L'abril del 39, almenys, el trobem a Pont de Salars, a Occitània, amb Francisco Cuadrat. Aviat tornaria a l'Albagés, on el 1940 va haver d'afrontar un consell de guerra, del qual va ser absolt. El conflicte bèl·lic l'havia agafat amb 14 anys!
A punt d'anar a Rússia
Mentrestant, a Catalunya, la dona i els altres dos fills de Josep Anton Rey havien marxat país amunt per l'avenç del front. La canalla s'havia arribat a embarcar a Barcelona en un vaixell que anava a Rússia, però una de les cosinetes va morir a bord, poc abans de salpar, i els en van treure, de manera que van tornar a l'Albagés. La casa era buida, els ho havien pres tot, i es van haver d'instal·lar provisionalment a casa del padrí. L'escassedat era tal que cadascú es marcava la patata que bullien.
Cartes retingudes
Des de Bram, Josep Anton Rey els enviava cartes sovint, ja des del principi d'entrar al camp. També al principi va escriure a l'aleshores alcalde franquista. No li demanava favors, només que digués a la família que estava bé i li desitjava sort en el càrrec. Als de casa els explicava que estava bé de salut, els desitjava el millor, els preguntava com estaven les olives, si s'havien salvat els mobles i les eines, els detallava com es va viure la festa francesa del 14 de juliol a Bram. No els explicava les penúries, el fred, les malalties i la mort al camp, que hi eren, com a molt els parlava de refredats i mal de queixals. Els enyorava, tenia unes ganes boges de retrobar-los, i era optimista. "Que feliç seré aquell dia!" Un dia que "vindrà a no tardar, ho vaig veient", els deia. Però aquestes lletres mai no van arribar a la Francisca, sinó que van quedar retingudes a l'Ajuntament de l'Albagés. Eren entre les desenes de cartes de republicans del poble que estaven exiliats o empresonats i que les noves autoritats franquistes interceptaven. Van quedar arxivades al consistori fins que aquest 2019 es van descobrir i retornar als destinataris en un sentit acte d'homenatge.
Detingut per la Gestapo
Així com el fotògraf Centelles va aconseguir un permís per treballar a Carcassona i va deixar Bram al setembre, Rey també en va sortir per anar a treballar, de pagès, a una casa de camp a Oradour-sur-Glane, al centre de França, petit poble que es faria tristament famós per la massacre que hi van perpetrar les Waffen-SS el 1944, quan van matar tota la població, 642 persones, en un sol dia. Abans d'això, Rey s'havia enrolat a la Resistència antinazi, junt amb el borgenc Pau Saltó, però aviat van ser descoberts i detinguts per la Gestapo, el mateix dia i al mateix lloc, el setembre de 1942. Aquell parell de garriguencs van ser interrogats als calabossos de la policia de Llemotges i reclosos a la presó de la mateixa ciutat. Van compartir cel·la durant mesos, fins al 5 de febrer de 1943, que van ser enviats altra vegada cap al sud, ara al camp de presoners de Vernet, on també estava reclòs un altre borgenc, Joan Esteve Llussà.
El tràgic 'tren fantasma'
A Vernet, Rey va ser com un pare per a Saltó, que era molt més jove. La vida de Saltó, però, va seguir un altre camí, fora del camp, mentre que la del de l'Albagés va ser pitjor. El juny de 1944, els últims internats que quedaven a Vernet, 398 homes i 5 dones, van ser evacuats, primer en camions i busos cap a Tolosa, on van recollir més gent, i després en un tren que va deambular de sud a nord durant dos mesos, sota els bombardejos aliats i els sabotatges dels maquis; era l'anomenat tren fantasma, del qual Joan Esteve, aquell altre borgenc, va aconseguir fugir sorprenentment durant el trajecte. Esteve havia estat funcionari de la Generalitat republicana. Anys després seria secretari de l'Amical de Mauthausen, des d'on impulsaria, per exemple, el monument als garriguencs deportats que el 1990 es va instal·lar al passeig del Terrall de les Borges Blanques.
Però tornem al 1944, a aquell tren fantasma amb 700 persones tancades en condicions de bestiar. Hi anava també la pallaresa Conxita Grangé, morta aquest agost sent l'última supervivent catalana dels camps nazis. El 28 d'agost de 1944, el tren va arribar a Dachau, on van descarregar els homes i va prosseguir fins a Ravensbrück, on a principis de setembre van deixar les dones. Allí, Grangé coincidiria amb Neus Català i Coloma Seró, que hi havien arribat al febrer. Seró és l'altre nom de les Garrigues que apareix erròniament al monument de Lleida. Ha passat a la Història com a Coloma Serós i nascuda a Lleida, quan en realitat era Seró i de l'Albagés. Era mestra i va ser la primera regidora de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès el 1938.
Dachau, prop de la mort
Dachau, a pocs quilòmetres de Munic, va ser el primer camp nazi on es van fer experiments mèdics amb els presoners. Estava envoltat per un filat elèctric, un canal d'aigua i torres de vigilància. Aquell 1944, l'any de l'arribada de Josep Anton Rey, hi van ser assassinats 10.000 jueus i s'hi va estendre una epidèmia de tifus, de la qual l'albagesenc es va salvar. Quan anava a les latrines, havia de passar per damunt dels cossos de la gent que moria cada dia. Compartia camp amb un amic de Bovera, Jaume Masip, que sortia a treballar amb un kommando i li portava herbes, arrels i alguna patata d'amagat que l'ajudaven a sobreviure. Que lluny quedaven aquelles esperances de 1939 de reunir-se amb la família…
Carme Buvé i Jean Rey (nets de Josep Anton) i Rossend Rey, fill (foto: M.A.)
Nou mesos després, les tropes nord-americanes alliberaven el camp. El seu amic de Bovera també en va poder sortir amb vida. A Rey li va anar de poc, perquè realment estava molt afeblit. 15 dies més i potser ja no ho compta. Hi havia entrat amb 80 kg i en sortia amb 35. Estava tan a les tres pedretes que a l'esposa li van dir que no digués gaire que havia sortit del camp perquè potser no se salvaria. A poc a poc, però, es va anar refent. Els alliberadors, al saber que havia estat pres a Oradour-sur-Glane, no s'acabaven de creure que hagués pogut sortir viu de la massacre de les SS; el cridaven a part i ell ja pensava que el tornarien a fer presoner, però es va poder aclarir que a Oradour hi havia estat temps abans d'aquells fets.
Retrobament familiar
Rey no podia tornar a casa, on seria perseguit pel franquisme, i va començar a treballar a França, primer a Tolosa, on li van deixar casa i terra. El 1949, finalment, es va poder retrobar amb la família. Va ser al pont de Reür, a Puigcerdà, frontera entre els estats espanyol i francès. A un costat, ell; a l'altre, la Francisca amb els fills Terència i Rossend. Quan el seu pare va marxar de casa, el Rossend tenia 7 anys i no l'havia vist més, però el va reconèixer de seguida. La Terència no va poder contenir les ganes i va creuar el pont. Es va amagar dels gendarmes al soterrani d'una botiga i va acabar vivint un any amb son pare a Tolosa, però tenia el nòvio a Catalunya i va acabar tornant. La mare i el Rossend, més tard, s'ho van arreglar per anar a viure amb el Josep Anton i s'hi van estar 20 anys. A Tolosa, però, la família notava l'alè al clatell d'un policia francès que els titllava de comunistes i van decidir traslladar-se a Lacourtensour, a pocs quilòmetres, i evitar riscos. Ja havien patit prou per exposar-se a nous periples.
Josep Anton, amb el fill gran i la filla al pont fronterer. (foto: família Rey)
Amb el temps, el fill petit de la parella, el Rossend, es casaria i tindria el seu fill Jean allà, fins que a principis dels 70 va acabar tornant. Va posar un bar-restaurant a Lleida -on es reunia bona part de l'antifranquisme de la ciutat. El seu pare, però, no va voler tornar fins després de la mort de Franco. Ho va fer el 1976, quasi 40 anys després d’haver marxat. Al cap de molt poc, però, el 1978, va morir. Tenia 83 anys. Una delegació de l'Amical d'Antics Interns Polítics i Resistens del Camp de Vernet d'Arièja, encapçalada per Pau Saltó, el borgenc amb qui havia compartit presó i penúries, hi va portar un ram de flors amb la dedicatòria "Els amics de Vernet no t'obliden". A ell, però, l'Alzheimer segurament li havia pres els records d'una vida d'exili, resistència i deportació. Que la memòria històrica serveixi, almenys, per retindre'ls.
Fragment del butlletí Le Vernet, 1978.