La figura del metge rural, professional que residia al mateix poble i feia front a totes les situacions que es donaven, ja fossin lleugeres o urgències de més risc, fins o tot intervencions quirúrgiques menors o tractament de fractures i ferides complicades, ja no existeix. Un d'aquests metges del primer quart del s. XX va ser Miquel Palau i Simó (1878-1937), que va exercir a les Borges Blanques durant més de 30 anys i de qui encara hi ha record en aquesta població. De fet, la costa que puja de la plaça 1 d'Octubre porta el seu nom.

El pare de Miquel Palau, Ramon Palau i Llovera, era pagès, també natural de les Borges i tenia 48 anys quan va néixer el Miquel. La mare, Antònia Simó i Borrell, era de l'Albi i tenia 34 anys. La família residia al número 15 de la plaça porxada. És probable que Miquel Palau anés a l'escola a les Borges, però que per a fer el Batxillerat es desplacés a Lleida, segurament al col·legi dels germans Maristes. 
Sent com era la seva una família de pagesos, sorprèn que es decidís per una carrera universitària com la de Medicina, que va estudiar a Barcelona. Es pot deduir, per tant, que la família era prou benestant per fer front a les despeses elevades que això requeria. Palau va acabar els estudis el 1905, llicenciat en Medicina i Cirurgia, un doble títol que s'havia instaurat a principis del s. XIX sota la influència de l'anatòmic i cirurgià cambrilenc Antoni de Gimbernat.

El metge
Pel que sabem, el primer i únic lloc on Miquel Palau va exercir va ser a les Borges, concretament al carrer Abadia, actualment costa del Doctor Palau, on passava visita ja abans de contraure matrimoni. La distribució d'espais i habitacions de la casa s'ha conservat fins a l'actualitat. Des del carrer es pujaven uns graons i s'entrava a un ampli rebedor, a mà esquerra quedava el despatx i a mà dreta la sala d'espera. Evidentment, també feia visites a domicili, ja fos al mateix nucli de la ciutat o als pobles i masies de l'entorn. De fet, el partit mèdic de les Borges incloïa, segons l'època, Puiggròs i la Floresta. 
El doctor Palau era generós de mena i coneixia molt bé els seus malalts i llurs famílies; si calia, els ajudava acollint-los a casa seva. És el cas, per exemple, d'una dona amb molts fills, que li deien la Falona, a qui perillava la teulada de casa durant una gran nevada i, en conseqüència, la seva vida i la dels seus fills.

El ciutadà
Miquel Palau no sols va néixer a les Borges sinó que també hi va créixer fent amics i coneguts que el van acompanyar al llarg de la vida. Amb la decisió de fer de metge a les Borges també va acceptar lligams i compromisos amb el poble, no sols com a metge sinó també com a ciutadà. L'any 1907 es va presentar a les eleccions de la Diputació com a independent liberal i va obtenir 4.663 vots, amb què va resultar elegit.

Palau també va ser membre del patronat de la Biblioteca Popular de les Borges, impulsada per la Mancomunitat de Catalunya el 1918, junt amb personatges com Francesc Macià, Pere Mias, Alfred Pereña, Ramon Arqués, Ramon Fabregat, Anselm Segarra o Valeri Serra i Boldú, entre altres. Aquell any també el trobem a la comissió dels Jocs Florals de Lleida.

Als anys 20 va presidir la secció comarcal de les Borges del Sindicat de Metges de Catalunya. En tant que metge titular de l'Ajuntament, és molt probable que prestés serveis a l'hospital que les germanes carmelites tenien al convent del Carme, segurament adreçat a transeünts i ciutadans que no es podien permetre una visita particular. Quan l'any 1931 es va projectar un homenatge a Francesc Macià, el doctor Palau va entrar a formar part de la comissió municipal organitzadora, al costat del batlle Joan Navès, Candi Farré, Armand Viles, Pau Segura Rovirosa i, de nou, Pere Mias, entre altres.

El matrimoni
La neta del doctor Palau, Maria Teresa Riba i Palau, em va explicar com el seu avi va conèixer a la que seria la seva esposa, és a dir, la padrina materna d'ella. Un bon dia, Teresa Macià Irigoyen va anar al metge. Ell li deuria receptar el que calgués per al seu cas, però sembla que des d'aquell moment només va tindre ulls per aquella senyoreta, molt més jove que ell, ja que es portaven 16 anys. Teresa Macià era filla d'Antoni Macià Sementé, nascut a les Borges i militar de professió, que llavors residia al poble com a militar retirat però formant part de l'Ajuntament com a primer tinent d'alcalde, conegut amb el renom de senyor Cautela. La seva esposa i mare de Teresa Macià es deia Melchora Irigoyen Zalva, natural de Navarra, i hi va tindre dos fills i una filla. Aquesta bona senyora era molt afectuosa amb els fills, com ho demostren els versos que els cantava:

Mi Teresa es una rosa
Mi Manolo es un clavel
Mi Gonzalo es un espejo
Que mamá se mira en él.

Miquel Palau i Teresa Macià es van casar el 3 d'agost de 1918 i es van instal·lar a la casa del carrer de l'Abadia, 6. Al cap de poc, el pare de Teresa Macià, el senyor Cautela, va enviudar i, al quedar sol, va anar a viure amb la filla i el gendre.

Els últims anys
Miquel Palau va exercir sense cap entrebanc de salut. A finals dels anys 20 o inicis dels 30, però, va haver de practicar una autòpsia i des d'aquell moment la seva salut es va veure molt afectada. En aquella ocasió el doctor Palau es va refredar fortament i ja va quedar per sempre molt delicat del cor. Va arribar un moment en què va ser inevitable una ajuda professional i amb aquest objectiu va ser contractat el doctor Octavio Roco Lourtau, nascut a Extremadura i amb una formació mèdica i humana excel·lent, i que va romandre a les Borges Blanques.

La salut del doctor Palau va continuar deteriorant-se, fins que l'any 1937 va arribar al final i va morir el 14 de desembre, a l'edat de 59 anys. La vídua, Teresa Macià, el va sobreviure quasi 30 anys més, i va fer front sola i amb gran dignitat a moltes situacions difícils, però aquesta ja seria una altra història.

La família
El doctor Palau i la seva esposa, Teresa Macià, van tindre tres fills: Ramon, Maria Teresa i Anton, per ordre d'edat. La Guerra Civil va interrompre els estudis de batxiller del fill gran, Ramon, que els va reprendre després del conflicte bèl·lic. Es va matricular a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, però aquests estudis no el devien complaure i al cap d'un temps els va deixar i es va passar a Medicina. Va cursar-ho a la Facultat de Medicina de Barcelona i, al final de la carrera, va optar per l'especialitat d'anestèsia. 

En aquell temps, al final dels anys 40 i inicis dels 50, l'anestèsia va experimentar un desenvolupament prou espectacular, especialment al Regne Unit. Aquesta circumstància va influir segurament en Ramon Palau perquè escollís fer l'especialització en un centre clínic a Londres, del qual malauradament desconeixem el nom. Allí, i havent demostrat ja la seva vàlua com a metge anestesista, va ser contractat per l'empresa Shell par anar a l'hospital que tenia als camps de petroli de Veneçuela, concretament a la ciutat de Maracaibo. Ramon Palau ben aviat es va donar a conèixer a nivell internacional i a principis dels anys 60 li van oferir la plaça de cap del nou servei d'anestèsia de la coneguda Clínica Puigvert de Barcelona. Va acceptar el càrrec de bon grat, ja que suposava tornar a Catalunya i, de nou, va poder visitar les Borges i establir-se a Barcelona. L'any 1977, mentre estava de vacances a Mònaco, li va sobrevenir la mort.

La filla Maria Teresa va contraure matrimoni amb Joan Maria Riba i Julià, un arquitecte barceloní que pertanyia a la Dirección General de Regiones Devastadas i que, com a tal, va ser a les Borges en l'avaluació de danys dels nombrosos bombardejos patits per la població durant la guerra. La filla del doctor Palau és l'única dels germans que va tindre descendència: tres fills i una filla. Va morir a Barcelona l'any 2012, a l'edat de 91 anys. Anton, el tercer fill del doctor Palau, ja abans de la Guerra Civil va contraure la tuberculosi, malaltia que li va afectar els ossos, sobretot els de les cames. En aquell temps, la tuberculosi era incurable i, encara que se li van aplicar els millors tractaments a l'abast, no van tindre l'èxit desitjat i va morir l'any 1946.

El suport domèstic
L'activitat professional del doctor Palau i la vida familiar en una casa tan gran com era la del carrer Abadia van requerir el suport d'empleats, que van ser tractats com si fossin de la família, i esmentant-los aquí, l'autor vol retre'ls homenatge. En primer lloc cal mencionar Josep Safont, conegut com el Josep de cal Guietano, que era xofer i al mateix temps cuidava del manteniment de l'automòbil del doctor Palau, un Buick (GMC) importat dels Estats Units d'Amèrica. En Josep també es feia càrrec de la calefacció central i d'altres feines més o menys tècniques de la casa. 

A la cuina hi havia Pilar Falcó, coneguda pel renom del Lliró. A més, hi treballaven dues o tres noies, algunes de fora de les Borges, que dormien a la casa del doctor però de les quals no coneixem els noms ni el lloc d'origen. I, finalment, hi ha la persona que havia fet de mainadera dels fills del doctor, la Lluïsa de cal Mec, persona molt estimada per la família. La seva filla Teresina Herrera continua estant vinculada a la família Palau, ja que fins al present és qui cuida de la casa pairal.