El 18 de maig va ser el Dia Internacional dels Museus, una jornada en què aquests equipaments aprofiten per fer portes obertes i sensibilitzar la població sobre la seva importància en la societat. De les Garrigues només s'hi van sumar l'Espai Macià, de les Borges, i el Museu-Col·lecció Etnològica Josep Jané i Periu, de Torrebesses, però, paradoxalment, cap dels dos és considerat oficialment com a museu pel departament de Cultura de la Generalitat, com sí que ho són els dotze equipaments que formen la Xarxa Territorial de Museus de les Terres de Lleida i Aran, entre els quals hi ha, per exemple, l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell, el Museu de la Conca Dellà o els museus comarcals de la Noguera, l'Urgell i la Segarra. Les úniques dues comarques de la província que no hi són representades són les Garrigues i el Pla d'Urgell. Són dues comarques que, a diferència de la Noguera, l'Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà o el Priorat, no tenen museu comarcal.

Fa dos anys, poc abans de les eleccions municipals, el Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà va reclamar que se'n creés un al Pla d'Urgell, ja que entenia que era la millor eina per "dinamitzar la creació i la recerca, el foment de la cohesió social i la identittat comarcal i ser un laboratori des d'on aportar noves idees en el desenvolupament de la comarca". A les Garrigues, el Centre d'Estudis també ho ha plantejat en reiterades ocasions, com en els manifestos del 2008 i del 2010, des del convenciment que serviria per "aixoplugar moltes de les peces de caràcter arqueològic que comencen a plantejar serioses dificultats de conservació". Això passava fa més de 10 anys, en una època d'importants moviments de terres a la comarca per les obres del canal Segarra-Garrigues, el pantà de l'Albagés, les concentracions parcel·làries o la construcció dels primers parcs eòlics, amb les consegüents troballes. Des de llavors que no se n'ha parlat més, d’un hipotètic museu.

El potencial dels Vilars i el Cogul
Josep Gallart, fins fa poc arqueòleg dels serveis territorials de Cultura a Lleida, creu que un museu comarcal a les Garrigues podria fer, efectivament, aquesta funció de control i gestió de les intervencions arqueològiques, com fan els de la Noguera o l'Urgell, però pensa que el sosteniment econòmic acabaria recaient en l'Ajuntament de les Borges, una de les capitals de comarca més petites, i dubta que aquest ho pogués assumir. Gallart veu més factible que des de Lleida es doni servei a les comarques sense museu i destaca el potencial dels Vilars d'Arbeca i de la Roca dels Moros del Cogul, que caldria complementar amb projectes expositius.

El projecte expositiu, precisament, és la part que va quedar per fer a la Roca dels Moros, després d'haver hagut de batallar per coses tan bàsiques com la llum, la fibra òptica o els accessos. Anna Torres, la seva responsable -i, alhora, alcaldessa del Cogul- considera que el projecte museístic, precisament, és el més important. Les pintures rupestres es van descobrir fa més de 100 anys i els materials que s'hi han anat trobant són al Museu d'Arqueologia de Catalunya –en alguns casos, il·localitzables– o directament espoliats. "Si retornessin potser tindríem petits projectes museístics", diu Torres. Per ella, la inexistència d'un museu comarcal agreuja "el problema de definició i d'identitat" de les Garrigues. "Els castells cauen, les obres artístiques de les esglésies on són? No ho sabem, no sabem on és la història de les Garrigues", es lamenta. Si no és possible fer un museu, proposa una reorientació d'altres equipaments. La Covid, de fet, ha obligat el sector a repensar-se. "Ens hem adonat que hem de fer coses diferents, esdevenir una eina social, integrar-nos en l'educació, els museus són llocs per aprendre, per transmetre valors, han de ser accessibles a tothom", diu Torres.

Concentrar esforços
Per Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida, el principal problema d'un hipotètic museu comarcal a les Garrigues seria disposar d'un fons patrimonial de què nodrir-se. "No es tracta només d'obrir un edifici i penjar textos a les parets, sinó de tindre una col·lecció i fer recerca", explica. "Ja passa en molts arxius comarcals, que tenen fons migrats. De merèixer un museu, tothom el mereix, clar, però és viable?" es pregunta, i aposta per mancomunar esforços amb comarques del voltant. Velasco recorda que, a diferència dels jaciments de l'Urgell o de la Noguera, dels Vilars d’Arbeca ja en surt molt poca cosa i del Cogul, res, i afirma que, en canvi, Cervera o Balaguer són "capitals de comarca fortes i amb molta potència arqueològica".

D'un parer semblant és el director del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, Josep Giralt, que abans havia estat, precisament, director del museu comarcal de la Noguera i havia treballat en projectes de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu o del Museu dels Canals d'Urgell de Mollerussa. Giralt creu que la idea dels anys 80 de dotar cada comarca amb equipaments propis "no té per què ser transversal en totes les competències". "Dissenyar una administració de caràcter comarcal, amb CAP, escoles, instituts, arxius, museus, teatres, em sembla molt bé i agoserat, però una cosa és pensar-ho i l'altra com hi arribes. Si tens els recursos, cap problema, però, si no, val la pena concentrar esforços", diu. En aquest sentit, es mostra partidari de potenciar espais com els Vilars d'Arbeca –"només en tenim un a Catalunya", remarca– i, d'altra banda, confiar en l'aposta del Museu de Lleida per al territori. "Al cap i a la fi, és un consorci entre Paeria, Diputació i Generalitat i fem una aposta pel territori sense cap mena de dubte", assegura.

De fet, la primera exposició de la seva etapa al Museu de Lleida va ser el 2016 sobre la fortificació dels Vilars, que després va estar un temps a Arbeca. Giralt, això sí, veu amb bons ulls que a les Garrigues hi hagués algun centre d'interpretació, vinculat a l'Administració local, "per divulgar el patrimoni, sense la funció de conservació ni haver de tenir una col·lecció pròpia".

Material que necessita un lloc
Un centre com aquest és el que hi havia hagut uns anys enrere a la seu del Consell Comarcal, a les Borges, anomenat el Mirador, però no va acabar de funcionar i es va reconvertir en oficines. Isidre Pinyol, tècnic de Cultura i Turisme del Consell, ho atribueix a la manca d'una aposta política clara, a la poca compatibilitat de compartir ubicació amb un espai de gestió administrativa i que el vessant turístic a la comarca estava poc treballat, cosa que ara, diu, comença a ser diferent.

Pinyol sí que creu que les Garrigues necessiten un museu comarcal, "i més en un context Covid en què s'ha demostrat que la cultura és un refugi". "Ens perdem tota l'activitat i tota la recerca que s'hi podria fer, com fan en altres comarques de Catalunya", lamenta. Pinyol, això sí, s'imagina un museu comarcal descentralitzat, "com l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu", amb un lloc central i altres de vinculats, que podrien ser Vilars, la Roca dels Moros, l'Espai Macià o l'Espai museístic de Minferri de Juneda. "Aquests espais són bàsicament de visita i difusió del patrimoni i no poden suplir les funcions d'un museu, que ha de tindre una direcció, una persona encarregada de la restauració, de la conservació, ha de ser un lloc viu de recerca, amb activitat constant i enxarxat amb altres institucions del país", conclou.

Qui nota especialment la falta d'un museu comarcal és el personal de l'Espai Macià, que acaba fent funcions museològiques sense ser-ho i custodiant material que depassa l'àmbit original del centre. "Tenim capitells romànics, fites de terme, ceràmica, que requeririen una infraestructura per gestionar-ho adequadament", diu Marc Macià, historiador i tècnic de l'Espai Macià. "Aquest material no fa cap aquí per caprici, sinó perquè hi ha una necessitat, no podem deixar-lo a la intempèrie, i un museu comarcal seria el lloc adequat i ajudaria a descongestionar l'Espai Macià". L'historiador rebutja les dificultats econòmiques com a impediment per fer-lo, "es podria fer un conveni entre ajuntaments, Consell, Diputació, Generalitat, fins i tot Estat, no tindria per què recaure només sobre espatlles municipals", diu, i defensa l'impacte econòmic que tindria sobre el turisme i els serveis locals i comarcals i un retorn a nivell pedagògic, de dinamisme cultural i de servei a l'associacionisme local "que no es pot mesurar només en termes de pressupost".

Sigui viable o no, sigui necessari o no, la realitat és que les Garrigues és de les poques comarques que, a hores d'ara, no només no té museu comarcal sinó tampoc un centre d'interpretació ni arxiu comarcal. L'arxiu, si tot va sobre el previst, serà una realitat a finals del 2022, però el museu no té cap horitzó, i menys encara si no se'n parla.