El nostre caràcter garriguenc ens porta a sentir enyorança del que vam perdre i a honorar el que en altres temps vam menystenir... de manera que ens podem passar la vida dividits entre la nostàlgia i el penediment més inútil. Això ve a tomb per plantejar-vos una pregunta: voleu dir que és lògic deixar que es malmetin les poques cabanes de tàpia que encara resten a les Garrigues? De fet les cabanes són la signatura de la nostra cultura pagesa, "filles de la terra i el sol". Els criteris innovadors d'arquitectura ambiental postulen per tornar a construir-ne per la seva comprovada utilitat ecològica i estalvi energètic, però no ens enganyem: els artesans tapiadors no tenen continuïtat. Quan s'esborren les traces dels murs de tàpia, s'esborra part del nostre entorn.

Fem una petita crònica. La cabana de tàpia va experimentar un destacat impuls a mitjan segle XIX amb la desamortització del ministre Mendizábal -reforma certament negativa en molts aspectes-, que provocà un redreçament social en dividir les grans propietats en hisendes de menys superfície, accessibles a l'economia dels camperols. Com a conseqüència d'aquest fraccionament, la cabana té una gran acceptació, se'n construeix en quasi totes les noves finques i es converteix ben bé en una segona llar. Són especialment abundants en terres fortes i riques en argila com la nostra, cosa que no succeeix, per exemple, al Baix Camp: "ni vinya en barranc, ni casa de fang".

El procediment per construir una cabana de tàpia demanava una part de creació artística, un projecte constructiu i seny: "la feina que no es preveu amb el cap s'aguanta amb l'esquena". En primer lloc, els tapiadors picaven i apilaven la terra en lluna vella. Després es "confitava" durant quinze dies al sol i la serena perquè fos "ben moral". Abans de tapiar calia remullar la terra per carregar-la després dins les tapieres (els encofrats), on es piconava amb el massó. Alguns dels estris necessaris per emprar eren: tapieres, travessers, estaques, coves de vímet, aixades, arpions... 

Però la tàpia suporta poderosos enemics: l'excés d'aigua, l'erosió del vent i el més greu: l'abandó i la negligència d'alguns dels seus propietaris i la d'aquells representants electes que farien bé de vetllar més per la nostra irrepetible herència cultural. A tot això hi podem sumar una particularitat evident: la matèria prima amb què es construeixen pot reciclar-se en la mateixa finca. Aquest benefici ambiental és precisament el factor que simplifica la desaparició de les cabanes.

Diguem, però, que és de justícia agrair la feina feta a les Trobades d'Estudiosos de les Garrigues, que ens recorden que cada obra té la seva idoneïtat. No podem ser els destinataris deslleials de la filosofia agrària dels nostres avantpassats que de sempre incorporaven la naturalesa a les seves accions. I per altra banda... no creieu que ja hem perdut massa edificis històrics? "Déu nos en guard d'un ja està fet".