Recordem que després de retrocedir 4.000 anys ens trobàvem finalment al poblat de Minferri, a tocar de Juneda. Davant nostre descobrim una dona agrupant sarpats de blat per destriar la mala llavor d'altres gramínies, mentre l'home, d'estatura sorprenentment alta, aboca el cereal dins una sitja que segella amb una barreja de palla i fang. Coneix per experiència que un ínfim percentatge germina, la qual cosa indirectament facilita la conservació, perquè, sense saber-ho, obté un ambient pobre en oxigen que impedeix que la resta es deteriori per la pròpia funció respiratòria del gra.

Un individu de cabells blancs repara un estrany utensili format per un llarg suport de fusta amb una motllura longitudinal on s'encasten una filera de dents de pedra, segurament sílex. És una eina enginyosa que permet segar diverses tiges en una passada, una falç prehistòrica... ja que encara mancaven 700 anys per arribar al primer dia de la història, és a dir a la gènesi del document escrit. A poca distància veiem un foc on bullen trossos de carn, cosa que ens fa pensar que és la manera més usual de cuinar. Tenen olles de fang, safates, tasses, plats i més. Per cert, al cap de pocs anys aquests garriguencs ja coneixerien l'esquerpa olivera silvestre -l'ullastre- i el primer oli. El jaciment de Minferri ha conservat també els adornaments personals com ara petxines perforades, denes de collar i agulles d'os, que així mateix servien per al troc comercial.

Us he de dir, permeteu-me la confiança, que precisament en aquest lloc rude i primari van créixer bells sentiments de tendresa que es mantindrien amagats quaranta segles. Us ho explicaré.

No existeixen les monedes -innecessàries en espais quasi deshabitats-, de fet encara havien de transcórrer 1.400 anys perquè apareguessin els primers diners al regne de Lídia, a l'actual Turquia. El comerç era intercanvi, és a dir, el meu excedent de la collita de blat el permutaré per ovelles, porcs o bé per alguns utensilis, entre els quals hi ha l'últim invent domèstic: el colador.

Però aquest home de bona estatura devia estimar la dona més enllà d'un suport laboral necessari. Ella volia un gos... l'atreia la seva lleialtat i l'alegria. Podem pensar que la companyia d'un gos era el seu màxim anhel.

El singular detectiu Hercule Poirot deduiria immediatament que aquell home alt i rude havia decidit que, en lloc d'una ovella o una cabra, la dona seria més feliç amb un ca. En va triar un d'atura, negre i pelut -una raça pròpia de la nostra terra en aquell període- que a més l'ajudaria amb el ramat. Dona i gos van congeniar al moment. L'animal li llepava les mans i la cara ple d'una jovialitat desconeguda. Foren inseparables durant molts anys.

Però la mort té bona memòria i no s'oblida de ningú. S'emportà la dona sense que els forts crits de l'home per despertar-la fessin cap efecte. Ell mateix la va dipositar en una sitja que ja no servia per conservar-hi el blat i ell mateix la cobrí amb una llosa. El gos es passava dies i nits gemegant al costat de la fosa, fins que morí.

Aquell home va notar alguna cosa al seu interior. Va agafar el cos de l'animalet i el posà dins la sepultura envoltant-lo amorosament amb els braços de la dona... i així, abraçats, han dormit 4.000 anys.

Els podeu veure al Museu de Juneda. No feu soroll.