S'escau aquests dies el quarantè aniversari de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura. El dia 15 de juny de 1977, amb una important participació, amb llibertat i normalitat, els ciutadans del nostre país vàrem expressar la voluntat de deixar enrere el passat, tancar un llarg parèntesi d'opressió i mirar amb esperança un futur que, tot i incert, s'albirava diferent i millor. En aquells comicis convergiren les dos estratègies que s'havien confrontat durant la Transició: la reformista i la rupturista. D'una banda es produïa el desmantellament de les estructures del règim i un trencament amb les seves formes d'actuar, però per l'altra el procés es feia a partir de les normes de reforma política aprovades per les Corts franquistes.

Durant anys s'ha escrit i parlat molt sobre la Transició i segur que ara es tornarà a fer-ho. Aquell model fou considerat una referència positiva. Passar d'una dictadura a una democràcia, sense excessius desgavells, va representar un exemple digne de seguir en altres indrets d'Europa i Amèrica que visqueren processos similars a la darreria del segle passat. La responsabilitat de la ciutadania i dels seus líders, la unitat de les forces democràtiques, el consens en els objectius per assolir i l'obertura econòmica i social produïda en la nostra societat facilitaren els acords que ho feren possible.

Avui, immersos com estem en una profunda crisi econòmica, política i social, que ha sacsejat molts dels principis i dels valors que guiaren la Transició, no ens adonem que vivim un canvi d'època i, des d'aquesta nova situació alguns s'afanyen a jutjar-la per destacar només els aspectes negatius, que ben segur també tingué.

Ara, amb l'experiència d'aquests 40 anys i des de la comoditat de saber que la democràcia i les llibertats fonamentals són una realitat, es poden realitzar tota mena d'exercicis teòrics sobre allò que s'hauria pogut fer de manera diferent i potser millor. Però jutjar el passat des del present no només és injust, sinó que és un error que no porta enlloc tret que amb aquesta actitud es pretengui justificar estratègies i actuacions polítiques actuals que parteixen de supòsits radicalment diferents.

La transició pactada fou fruit del xoc entre dues impotències; la del règim de perpetuar-se, malgrat disposar dels aparells repressius de l'estat, atès que importants sectors socials i econòmics li havien donat l'esquena i l'entorn internacional els era desfavorable i la impossibilitat real dels demòcrates de fer caure la dictadura i haver d'acceptar que Franco va morir al llit, que les capes mitjanes de la nostra societat no estaven disposades a gaires trencaments i que, en realitat, les persones que lluitàrem de debò contra la dictadura no érem tants com ara alguns ens volen fer veure.

La ruptura no fou possible, com tampoc ho seria el simple maquillatge del règim i la reforma disposava d'un ampli suport popular que els resultats del 15 de juny confirmaren, i per això es va imposar.

Avui però els valors i principis que van inspirar aquella transició política i social no estan de moda i els conflictes que sorgeixen en qualsevol societat es pretenen resoldre per altres vies. Davant la unitat d'acció en les reivindicacions, ara es plantegen fronts; en lloc del consens es proposa la unilateralitat i es remarquen més les diferències que els punts d'acord; el diàleg necessari per resoldre discrepàncies s'ha canviat per monòlegs successius; els enfrontaments tenen més èpica que les reconciliacions; en lloc de la negociació preval la imposició i les cessions necessàries per arribar als pactes són considerades traïcions.

Tothom és conscient que aquest camí no porta enlloc, però hi ha por d'explorar-ne un altre i per afrontar els reptes que tenim davant necessitem, avui més que mai, recuperar i actualitzar els principis i valors que guiaren la Transició. Els seus resultats foren globalment positius i no ens podem permetre el luxe de malmetre'ls.