L'altre dia escoltava una conferència de Jair Domínguez, que per a qui no el conegui li diré que és un guionista que ha convertit en or alguns programes per on ha passat. Xerrava en una TED talk, un format decadent de conferències que serveix perquè la gent normal tingui deu minuts de glòria -Steve Jobs va fer molt mal. Parlava, Domínguez, de tornar al poble, en una ponència titulada igual. Deia que s'ha de tornar al poble per, simplement, tenir la possibilitat de sortir de nit al jardí de casa i pixar mirant les estrelles. Per treballar i viure tranquil, per recuperar la creativitat i, sobretot, per una bona salut mental. Que tots els grans artistes han viscut en pobles perduts al mig del no res i no se'n coneix cap que tingui l'estudi al bell mig de l'Eixample. Que les grans idees publicitàries provenen d'aquell que acaba de tornar d'un viatge perdut en algun racó de món. Que la ciutat atrapa, en un influx de negativitat, en un cercle viciós de la rutina frenètica que adotzena les ànimes. Massa sovint pendents del transport i del rellotge.

Té delicte que escrigui això algú que va canviar Juneda per Lleida ara fa cinc anys. Però em crec i afirmo tot el que deia Jair Domínguez de tornar al poble. Potser Lleida, després d'haver viscut en una ciutat execrable com Barcelona, és el meu poble. Potser viure a Lleida sempre amb un ull de reüll a casa convalida amb això de tornar als orígens. Estimar-lo, malgrat no viure-hi ni tindre intenció de fer-ho, em fa tornar al poble.